El projecte ve de lluny, cinc anys, diuen, i de la mà de Dau al Sec, que lidera l’actriu i directora Mercè Managuerra. Però en aquest moment històric és més oportú que mai, després què Síria hagi fet un tomb en la seva voràgine de destrucció en la qual es trobava immersa sota el règim despòtic i genocida de Baixar al-Àssad, president del país des del juliol del 2000 fins al passat 8 de desembre, quan va fugir de Damasc, amb ordre de cerca i captura internacional, refugiat en un lloc desconegut a Rússia sota el paraigua d’un altre genocida com Vladimir Putin (Al·là o algun Déu del món els crea i ells s’ajunten!).

Els anomenats “contrabandistes” de llibres de Darayya són d’aquells herois que es quedarien en l’anonimat si el resistent i sovint voluntariós periodisme d’investigació no els fes sortir a la llum. En aquest cas, els que van recollir milers de llibres sota els obusos i la destrucció construint, volum a volum, un búnquer de protecció, van ser descoberts per la periodista Delphine Minoui, nascuda el 1975 a França, de mare francesa i pare iranià, i especialista en l’Orient Mitjà que coneix no només des de la distància i la teoria sinó que ha trepitjat vivint un temps a Teheran, Beirut, el Caire o Istambul.

La història de Delphine Minoui, que es troba publicada en francès, «Les passeurs de livres de Daraya», es podria resumir en un titular d’aquells que volen ser cridaners: «Tres sirians munten una biblioteca sota les bombes». I ja seria prou impactant per entrar-hi a fons. Però el relat de Delphine Minoui i la versió teatral que n’han fet Albert Tola i Iban Beltran, que també la dirigeix, va més enllà i recrea l’esforç, el risc, la voluntat fèrria, fins i tot l’heroisme no buscat dels protagonistes de la història.

I ho fa a partir d’una narradora en primer pla, en aquest cas, la periodista Laura Rosel —la segona periodista catalana que puja a l’escenari representant el seu propi paper després de Raquel Sans— i tres intèrprets actius a Catalunya, Ilyass, Marwan i Jorge-Yamam, tres actors que ja han tingut diversos papers en cinema, teatre o televisió, com en la pel·lícula «Suro» o en l’obra «L’home de teatre», de la Heartbreak Hotel, i que doten la trama de realisme, pel seu origen i per la riquesa lingüística pròpia que aporten.

Alternant la presència física a l’escenari de Laura Rosel amb la projecció virtual —recurs que inevitablement porta al gènere del documental—, els altres tres intèrprets creen escenogràficament la simbologia de la destrucció siriana, arrengleren un seguit de totxanes, n’esclafen algunes, les trepitgen com si trepitgessin les runes d’una ciutat esfondrada, s’expressen a la càmera en directe, mouen els mòduls que fan de fons i de pantalla a la vegada i protagonitzen algunes escenes marcades pel moviment. També fugaçment ho farà la mateixa Laura Rosel, en un remolí del que recorda la dansa dels dervixos, l’únic moment en què la periodista i actriu, si voleu, fuig del discurs narratiu per entrar en l’estrictament actoral.

La polida traducció d’Albert Tola i Isabelle Bres així com la versió escènica que n’han fet el mateix Albert Tola i el director Iban Beltran aconsegueix convertir un document, que podria córrer el perill de ser tant fred com subjectiu o manipulador, en una denúncia —dissortadament una més— de l’horror de la barbàrie de la guerra i la destrucció i de la maldat de l’ésser humà que, vist el rumb d’aquest nou segle, no ha après res del passat. Com a contrapès, l’esperança del futur i, en aquest cas, el refugi de la lectura i la fortalesa d’una matèria tan fràgil com el paper, que té el seu origen principalment en la fusta de la Terra entre altres elements orgànics que la destrucció pot intentar fer desaparèixer, però que acaba sempre tornant a ressorgir de les flames.