Ramon Madaula torna al joc metateatral (com a Conqueridors) amb una obra que juga a confondre persuadint amb eslògans ben sucosos i demostrant que la política sap justificar-ho tot, si abans li assigna una direcció general. Els bons (vam veure la funcio en un passi previ al Poliorama) és una invitació a viure una experiència artística, com desitja l’Esteve (una picada d’ullet a L’auca del senyor Esteve, potser?), exalcalde que va ostentar el càrrec municipal des dels 29 anys i que amaga les enveges artístiques amb una suficiència orgullosa.

Sí a Adossats, el polític havia quedat arraconat del seu futur al partit i al govern, ara es mostra com l’obediència a la secretaria general desplega càrrecs a dit i oportunitats d’aparentar. Com a L’electe, tothom se sent en un lloc privilegiat que algú anònim i poderós, li ha proposat. De fet, com a Els Pastorets d’en Folch i Torres els únics personatges cobejats són els de les bèsties de l’infern, perquè tenen superàvit de maquillatge, pólvora, filtres de llum i escapades, trapa avall, que sedueix a l’intèrpret més vergonyós.

Fer de Satanàs és un privilegi que alguns preferirien a fer d’alcalde. Madaula es preguntava a L’electe quina necessitat té un individu en ser president d’un país. Ara, no qüestiona el Poder de ser Satanàs, l’àngel caigut en un canvi d’opinió pública generalitzat.: Satanàs, com els Reis d’Orient o els pares de Jesús, avui, poden ser dones en aquest llenguatge inclusiu que arracona el patriarcat. Els temps canvien, com ja ho certificava a Els Brugarol o, actualment, Loop, una tendra conversa inacabada entre el pare escultor i la filla a punt d’emancipar-se.

El director Paco Mir treu un petroli ben negre i suculent en les interpretacions del company (Jordi Boixaderas) que atén una trucada amb obediència. S’ha trobat amb un excompany de partit i de teatre amateur (Ramon Madaula), que la presó l’impedirà repetir el seu paper de Satanàs al poble. L’Esteve és l’home d’èxit que gaudirà d’una proposta inesperada, i que, ingenu, la celebra com un regal amb qui van compartir glòria com a Lluquet i Rovelló. Ramon Madaula fa de director del quadre, conscient que no podrà repetir el seu rol aquest Nadal. Una xòfera del director general (Anna Casals) farà que l’acció fantàstica aterri en la dura realitat. Un cop i un altre. Un efectiu mecanisme per maniobrar tants girs com faci falta a la ressentida comèdia.

El teatre és màgic quan es pot veure en directe els efectes dels llums i del so, quan s’ensenyen les costures dels vestits i es comprova el risc d’ensopegar-se amb la cua de Satanàs. En una comèdia, molt més agra de l’habitual, el que mana són els girs que, evidentment, fa contorsions amb el devenir dels personatges. El maniqueisme que creu en bons i dolents s’aparca com un maniquí despullat. La salvatjada més animal contra els ànecs és l’elaboració del foie gras, avís per a navegants. Tothom vol ser cigne, però el repartiment de papers en una posada en escena sempre deixa descontent la majoria, sigui als Pastorets o en la trajectòria política més cínica. Satanàs, que havia estat bo, no es consola mai d’haver caigut del Cel.