Ells i jo. Aquella sensació que els arbres et miren

Objectes, ombres, paraula, sons, música i il·lusions `òptiques es conjuguen harmoniosament en aquest poètica evocació de la infància de l´actor Jordi Font. Ells i jo  (o aquella sensació que els arbres et miren), ens parla de la casa pairal on va viure els seus primers anys, de la seva extensa família, de la seva tieta Lidia (pròxima en edat, i que el va ensenyar a somiar i a veure més enllà), de la natura, dels ocells i de les llegendes. L´enginyosa posta en escena té com a principals protagonistes una estructura pentagonal en forma de casa, de la que màgicament van sorgint espais i objectes. Un cub poc més enllà i en primer terme, sosté una càmera en vertical que projectarà imatges sobre els diferents espais de la casa, feta a imatge del que era la casa pairal dels avis i els tiets, on va viure el protagonista feta com una mena de retalls de diferents cases.L´amplia família està representada per cabdells de fil de diferents mides. Metàfora de la vida que es un fil, fràgil i fort. L´acció principal es centra en la bella relació del nen Jordi amb la seva atenta i imaginativa tieta Lidia que li estimula l´horitzó creatiu i imaginatiu. Records, records d´infant, fotografies, cromos, joguines i ombres i cels i núvols que permeten moltes interpretacions. Llegendes, herois (les tortugues Ninja, en preferència), mites i ocells que inviten a volar i la música de Freddie Mercury i Queen, la preferida de la tieta.  L´espectacle transcorre en la cadència adequada, la paraula, el gest, el moviment, les imatges, els objectes, la música i els sons flueixen poèticament a l´escenari.“Hi ha coses que passen, sense saber perquè, però passen”. Els somnis també es fan malsons, els núvols també ennegreixen, la neu també borra les passes i quan arriba la inesperada tragèdia, el nen ha d´acceptar la buidor de la pèrdua. Es la fi de la innocència. Però la vida continua i el somriure torna a sorgir i el record perpetua, dona nova vida, a qui ja no hi és.    Un magnífic treball, sensible i poètic, molt recomanable, d´aquest notable creador escènic Jordi Font (i Alonso), actor-manipulador-titellaire-guionista), que compta amb la complicitat a la direcció i disseny audiovisual de Nina Solà Carbonell, amb el disseny i construcció de l´espai escènic de Carlos Gallardo i amb la composició de la música original i disseny sonor de Gerard Valverde. Aquest espectacle es una co-producció amb Festival IF-Institut del Teatre de Barcelona.El marc del Teatre Dau al Sec, l´entranyable i interessant teatre del Poble-sec, que va fundar i dirigeix la reconeguda actriu-directora-gestora Mercè Managuerra, juga a favor de l´espectacle per que es un marc ideal per aquest muntatge que requereix una càlida proximitat amb el públic. www.daualsecartsesceniques.catUn artista multidisciplinariJordi Font (i Alonso), és un creador multidisciplinari que ha cultivat al llarg de la seva ja llarga trajectòria el teatre gestual, el cabaret, la narració oral, la commedia dell´arte, el clown, la dansa, el teatre de titelles i objectes, la màgia i la fascinació per unir tècniques diverses i unir-les al món audiovisual. Entre els seus darrers treballs destaquen l´espectacle de titelles, El bosc com balla, amb la companyia Cal Teatre (2015), Esquerdes Parracs i Enderrocs, dirigit per Carles Santos escenificant poemes de Joan Brossa (2017-Teatre Nacional de Catalunya), Joc de cadires, espectacle de titelles dirigit per l´exquisida titellaire Dora Cantero-Mimaia Teatre (2019) i Iaia, si féssim un espectacle que parlés de tu com t´agradaria que fos?, de la companyia Mambo Project, que va crear durant la pandèmia (2021).Per saber-ne mes, https://jordifontactor.com

Jordi Font juga amb un dispositiu atractiu, que el sap transformar màgicament. No només hi ha una maqueta que es va desplegant per anar coneixent la casa dels avis, on va viure durant bona part de la infància (i, sobretot, hi va imaginar amb la seva tieta en l'amagatall de les golfes), també hi juxtaposa fotografies històriques, del seu àlbum familiar. Amb una eficàcia preciosa converteix la seva família en uns elemens casolans i que estiren del fil de la trama (i d'una sensibilitat molt suggerent). Com a Ârtica, cada fil descabdella un record, una emoció, un personatge i una mirada en aquesta casa de convivència aparentment feliç.Parla d'un fet personal traumàtic i sap poetitzar-ho, amb la suficient delicadesa perquè el públic capti el dolor però, de seguida, pugui emergir del dol i redimir-se amb el record i amb l'estima de la família real i la fantàstica. Si els tiets passen a ser com germans grans i la finestra del menjador es converteix en l'espai des d'on sil·lumina l'estança i es ventilen el records, també els ocells i els arbres del bosc passen a sumar-se en aquesta família de fantasia. El fred de la Natura hi entra amb facilitat i deixa abraçar-s'hi.Tot està narrat des d'un jo molt íntim (possiblement, salpebrat d'alguna fantasia convertida en escena màgica). És honest. Deixa buits en la narració que són fèrtils per a la imaginació de l'espectador (per què va a viure amb els avis i el pare? On ha quedat la mare?). Potser arriba a platea amb un llenguatge que sona forçat, perquè sembla que busqui adjectius i més imatges de les imprescindibles per donar les pistes de cada situació. És bonic incloure-hi un vocabulari ric, però pot rebaixar-ne les formes sintàctiques, sovint enrevessades. Tot i així, la peça és atractiva, ordenada, imaginativa i prou oberta a interpretacions. La sorpresa final, amb la finestra, convida a creure en un espai màgic de retrobada amb les persones estimades, que ja no hi són.