Jordi Font juga amb un dispositiu atractiu, que el sap transformar màgicament. No només hi ha una maqueta que es va desplegant per anar coneixent la casa dels avis, on va viure durant bona part de la infància (i, sobretot, hi va imaginar amb la seva tieta en l’amagatall de les golfes), també hi juxtaposa fotografies històriques, del seu àlbum familiar. Amb una eficàcia preciosa converteix la seva família en uns elemens casolans i que estiren del fil de la trama (i d’una sensibilitat molt suggerent). Com a Ârtica, cada fil descabdella un record, una emoció, un personatge i una mirada en aquesta casa de convivència aparentment feliç.

Parla d’un fet personal traumàtic i sap poetitzar-ho, amb la suficient delicadesa perquè el públic capti el dolor però, de seguida, pugui emergir del dol i redimir-se amb el record i amb l’estima de la família real i la fantàstica. Si els tiets passen a ser com germans grans i la finestra del menjador es converteix en l’espai des d’on sil·lumina l’estança i es ventilen el records, també els ocells i els arbres del bosc passen a sumar-se en aquesta família de fantasia. El fred de la Natura hi entra amb facilitat i deixa abraçar-s’hi.

Tot està narrat des d’un jo molt íntim (possiblement, salpebrat d’alguna fantasia convertida en escena màgica). És honest. Deixa buits en la narració que són fèrtils per a la imaginació de l’espectador (per què va a viure amb els avis i el pare? On ha quedat la mare?). Potser arriba a platea amb un llenguatge que sona forçat, perquè sembla que busqui adjectius i més imatges de les imprescindibles per donar les pistes de cada situació. És bonic incloure-hi un vocabulari ric, però pot rebaixar-ne les formes sintàctiques, sovint enrevessades. Tot i així, la peça és atractiva, ordenada, imaginativa i prou oberta a interpretacions. La sorpresa final, amb la finestra, convida a creure en un espai màgic de retrobada amb les persones estimades, que ja no hi són.