La construcció d’aquesta Electra per triplicat ensenya una versatilitat actoral per celebrar dels joves acabats de graduar a l’Institut del Teatre (IT) i una mirada pedagògica a l’evolució del teatre grec. Aquesta peça té el batec d’un cor que es mou com una ameba (Èsquil) i que incorpora melé i una Ha-ka a la venjança de la protagonista amb Orestes. Més tard construeixen monòlegs que desgranen éssers estàtics, com estàtues exposades als museus més diversos (fins a una rotonda, exposa còmic Albert Arribas, que res deu tenir a veure al trauma caricaturesc d’Adossats). La tercera mirada, la més moderna, converteix la situació en una patètica traïció. Un quadre gore, quasi slapstick. El públic sap el final, però es diverteix atenent la música que proposa el text projectat als sobretítols. Alícia Gorina porta el vaixell a port, amb la consistència del mite i alhora amb una mirada un punt desenfadada ben actual. L’escenografia de Xevi Oró és pràctica i tan vers`til com la proposta requeria.

La venjança sempre és la mateixa, però, quadre a quadre (amb un espai escènic suggerent, que es transforma) dóna una textura diferent. Del quadre majestàtic de Clitemnestra amb cabells que són serps (com una medusa capaç de transformar els mortals en pedra amb la seva mirada penetrant) a les caixes que empaqueten escultures impossibles, com si aquest conjunt escultòric, fos com un altar romànic perdut, escampat per tot el món. El petit deliri arriba quan Clitemnestra s’ha de protegir, fins i tot, dels cops amb un matamosques del tècnic de llums en intentar fugir dels fills sanguinaris.

Gorina i Arribas havien fet una Ifigènia molt mítica, només remoguda per un cor que contemporonitzava. Arribas ha presentat una celebrada versió de Les Bacants, des de la narració més neta (però amb un punt lúdic en el desdoblament de les tres actrius en la diversitat de personatges). Ara, en aquesta particular Electra han vestit tres formes molt diferents en la intenció dels intèrprets des del vers, la musicalitat de la paraula: D’un text que dringa una potència tel·lúrica als esgarips de Clitemnestra en una venjança lamentablement terrenal. Aquest exercici obliga a una intensitat teatral també en l’escolta. Les cinc setmanes de funcions donaran unes taules a saber donar el focus sense la incomoditat de no saber quin color adoptar. És un bon aprenentatge des del món clàssic, tant per a intèrprets (s’identifiquen rostres coneguts com Fermí Delfa i Joan Sentísde La Moukhles & Sentís (Nodi: de gossos y malditos). L’equip l’inegren també Ariadna Chillida, Marta Margarit, Clara Mir, Pau Oliver (L’alegria que passa, Llegat), Àlex Pujol (Es pronuncia camí) i Carla Vilaró (Cr#sh).