La triple o tripartida Electra, un espectacle dirigit per Alícia Gorina dins el nou projecte IT Teatre Lliure, reuneix tres peces entorn de la figura d’Electra, a partir de les tragèdies gregues que van llegar aquest mite a la posteritat. Albert Arribas, que ja va realitzar la dramatúrgia d’Ifigènia –també dirigida per Gorina– i va adaptar i dur a escena Les bacants, fa aquí un destil·lat i reescriptura de les diferents versions –una per cada autor tràgic– sobre l’episodi mític –incardinat en el cicle troià– de l’assassinat de Clitemnestra per part dels seus fills.

Tant el treball textual com la posada en escena parteixen de llocs diferents en cadascuna de les tres parts de què consta la proposta: la visió d’Èsquil a Les coèfores i les de Sòfocles i Eurípides a les seves respectives Electres. Això permet jugar formalment i conceptualment amb diversos tipus de teatralitat i fer un recorregut per la història del teatre, de la mà de joves intèrprets i creadors que estan començant la seva trajectòria professional en el món de les arts escèniques. El repartiment, format per Ariadna Chillida, Fermí Delfa, Marta Margarit, Clara Mir, Pau Oliver, Àlex Pujol, Joan Sentís i Carla Vilaró, funciona d’allò més bé, com un tot compassat amb alguns moments de lluïment personal. Cal destacar, com fa també la directora, l’impecable, minuciós treball de moviment, que ha anat a càrrec d’Iris Marrot.

La primera part, que segueix la versió d’Èsquil, presenta un cor ritual molt compenetrat, que comenta líricament la concatenació de successos des de l’escena de les libacions a la tomba d’Agamèmnon fins a l’assassinat d’Egist i Clitemnestra, passant per l’ominosa narració del malson de la reina, l’anagnòrisi entre els germans, la irrupció d’Orestes a palau sota una identitat falsa, el plant de la dida i el recordatori de l’oracle. La conjunció de cossos, increïblement harmonitzada, funciona com un sol organisme que adopta diferents formes –fins i tot, algunes de no humanes–, es lamenta a l’uníson o tanca files per preparar la venjança. Homogeneïtzats per la indumentària –a càrrec d’Adriana Parra–, els coreutes es reparteixen entre tots cadascun dels versos –segmentats– dels personatges, llevat de quan parla Clitemnestra, la veu de la qual sí que està singularitzada –i reforçada amb acompanyament coral–. Esdevenen, així, comunitat i cadena de transmissió. No duen màscares, però el contrallum violent, ràfega obliqua que encega –eficaç il·luminació de Quim Algora–, no ens permet veure’ls bé els rostres. Pertanyen a un món d’ombres i misteris sagrats, i ho corrobora el fum –efluvis de l’inframon– que sorgeix de l’interior mateix de la versàtil i desmuntable escenografia de Xevi Oró, aquí configurada com a tarima-sepulcre. És el destí qui mata, diu el cor. “Ho vol així la llei del món”. Zeus, garant últim de la justícia, sempre venç.

De Sòfocles interessa, sobretot, el pas definitiu cap a la construcció de personatges amb caràcter. Pílades, el personatge mut de la tragèdia, es mourà per l’espai cedint el micròfon i el focus als diferents dramatis personae, col·locats en caixes talment com obres d’art destinades a l’oblit. Assistim, així, als successius monòlegs de la mortificada Clitemnestra –una terrible visió premonitòria la persegueix dia i nit–, la prudent Crisòtemis, la vexada Electra, el providencial Orestes, el preceptor “venedor de fum” –que ornamenta el fals relat de la mort de l’anterior– i Egist, atrapat en un “parany macabre”. La nòmina de personatges –referenciats a través de presumptes títols d’obres d’art– també inclou el cor. S’incideix en el caràcter estatuari i la polsosa pervivència de les figures, grandioses però desades en un magatzem de museu –o en les estances ruïnoses d’un palau abandonat: hi ressona alguna cosa de la poètica de Iannis Ritsos, en aquestes presències fantasmals–. I en la sorpresa final que ens reserva Pílades hi ha, potser, un homenatge encobert a Dimitris Dimitriadis, expert a subvertir els mites de la grecitat.

A l’obra d’Eurípides, els déus i la religió tradicional tenen un paper secundari –utilitari, fins i tot–, en el sentit que la responsabilitat de les accions recau sobretot en els humans, en cap cas exemplars ni idealitzats. Per plasmar –en clau contemporània– el canvi que suposa la visió d’aquest autor respecte dels tràgics anteriors, Arribas ha reescrit l’obra en prosa, amb molta llibertat expressiva –com ell mateix diu– i un primari joc accentual. Els intèrprets es treuen les túniques i es queden amb roba d’assaig, desdibuixant la frontera entre procés i resultat. La llum ara cau homogènia sobre l’escenari; no hi ha ombres. S’ha perdut també tota solemnitat. L’artefacte juga al naturalisme expressiu, alhora que emfasitza el caràcter artificial de la convenció, incorpora el joc metateatral i, com a estratègia autoparòdica –tan pròpia del pastitx postmodern–, dissocia l’espai sonor real del proposat pels textos que es projecten a manera d’iròniques (anti)acotacions. Els lladrucs del final tant poden remetre a les erínies –sovint qualificades de “gosses”– com a la mort d’Eurípides, de qui una tradició diu que va ser espedaçat per gossos rabiosos. Això darrer es tracta d’una invenció molt antiga per castigar el poeta fent-lo passar a la posteritat com impietós i presa de les fúries. En al·ludir-hi de manera indirecta, els adaptadors inclouen l’autor –i la seva pròpia maledicció– dins l’obra.

La concatenació de les tres versions permet seguir l’evolució del mite, la tragèdia, el pensament. Si la peça construïda a partir de les Coèfores d’Èsquil, deutora d’un lirisme i una religiositat arcaics –“la sang vessada té ressò sagrat”–, se centra en un personatge col·lectiu que secunda la venjança –un cor narratiu a múltiples veus, d’una radicalitat que ni a Epidaure!–, la que parteix de Sòfocles individualitza l’heroïna tràgica i els seus antagonistes, que converteix en personatges ben contornejats: la dramatúrgia desmunta els agons per isolar les figures i condensa les seves intervencions en monòlegs. A la versió segons Eurípides, s’imposen les escenes dialogades, s’atorga més pes o visibilitat als secundaris i la ironia campa lliurement. Tot i el tall radical entre una peça i l’altra, atorguen continuïtat a la proposta la gamma cromàtica i l’escenografia, que muta però roman. I els actors i actrius, és clar, que despleguen de manera excel·lent tots els codis. Som davant un muntatge honest i ambiciós que explora i reinterpreta les diferents teatralitats tràgiques, traçant connexions i paral·lelismes amb èpoques posteriors. Un gran encert.

Crítica publicada a Núvol el 5 de març de 2025