El veneno del teatro

Mario Gas recupera el texto más representado de Rodolf Sinera, escrito en los años 70. Y aquí estriba el primer problema, la pertinencia o no de recuperar un texto como este. En el programa de mano se indica que es una versión y adaptación realizada por José María Rodríguez Méndez. Desconozco el texto original, pero la versión todavía adolece de un cierto olor a naftalina. Hay miles de textos que hablan de teatro de una forma más realista, con un juego que convence. Aquí todo parece un pegote, y las piezas encajan con ciertos problemas sin solución. El juego teatral, lejos de sorprender, destapa demasiado pronto sus bazas.La fallida dirección de Mario Gas que sólo parece ver una luz escasa de camino al final cuando la situación ya es del todo histriónica que marca un ritmo por sí sola. Los actores quedan como muñecos de hojalata durante buena parte de la obra. Demasiada contención de movimientos y a nivel vocal. Un fallo garrafal que a una le cuesta entender es la decisión de eliminar el acento argentino de los actores y hacerlos sonar como neutro. La voz de ambos queda empastada con un tono grandilocuente que no refuerza más que el histrionismo de la obra. Me hubiera encantado que el "Cállate" que le lanza el personaje de Miguel Ángel Solá al de Daniel Freire hubiera sonado a "calláte" (...)

Mario Gas recupera el texto más representado de Rodolf Sinera, escrito en los años 70. Y aquí estriba el primer problema, la pertinencia o no de recuperar un texto como este. En el programa de mano se indica que es una versión y adaptación realizada por José María Rodríguez Méndez. Desconozco el texto original, pero la versión todavía adolece de un cierto olor a naftalina. Hay miles de textos que hablan de teatro de una forma más realista, con un juego que convence. Aquí todo parece un pegote, y las piezas encajan con ciertos problemas sin solución. El juego teatral, lejos de sorprender, destapa demasiado pronto sus bazas.La fallida dirección de Mario Gas que sólo parece ver una luz escasa de camino al final cuando la situación ya es del todo histriónica que marca un ritmo por sí sola. Los actores quedan como muñecos de hojalata durante buena parte de la obra. Demasiada contención de movimientos y a nivel vocal. Un fallo garrafal que a una le cuesta entender es la decisión de eliminar el acento argentino de los actores y hacerlos sonar como neutro. La voz de ambos queda empastada con un tono grandilocuente que no refuerza más que el histrionismo de la obra. Me hubiera encantado que el "Cállate" que le lanza el personaje de Miguel Ángel Solá al de Daniel Freire hubiera sonado a "calláte" (...)

Mario Gas recupera el texto más representado de Rodolf Sinera, escrito en los años 70. Y aquí estriba el primer problema, la pertinencia o no de recuperar un texto como este. En el programa de mano se indica que es una versión y adaptación realizada por José María Rodríguez Méndez. Desconozco el texto original, pero la versión todavía adolece de un cierto olor a naftalina. Hay miles de textos que hablan de teatro de una forma más realista, con un juego que convence. Aquí todo parece un pegote, y las piezas encajan con ciertos problemas sin solución. El juego teatral, lejos de sorprender, destapa demasiado pronto sus bazas.La fallida dirección de Mario Gas que sólo parece ver una luz escasa de camino al final cuando la situación ya es del todo histriónica que marca un ritmo por sí sola. Los actores quedan como muñecos de hojalata durante buena parte de la obra. Demasiada contención de movimientos y a nivel vocal. Un fallo garrafal que a una le cuesta entender es la decisión de eliminar el acento argentino de los actores y hacerlos sonar como neutro. La voz de ambos queda empastada con un tono grandilocuente que no refuerza más que el histrionismo de la obra. Me hubiera encantado que el "Cállate" que le lanza el personaje de Miguel Ángel Solá al de Daniel Freire hubiera sonado a "calláte" (...)

Mario Gas recupera aquest notable text de Rodolf Sirera que  fa unes quantes  dècades va assolir un gran  èxit, i fins i tot va arribar a ser traduït a un bon grapat d'idiomes. I és que sens dubte, i malgrat alguns convencionalismes retòrics,  Sirera va resoldre amb força habilitat el repte de construïr una obra que, segons com te la miris, pot semblar una mica un "thriller" criminal  a l'estil "La huella". Però que també es presenta com una reflexió dramatitzada sobre els límits de la ficció escènica a la recerca de la veritat.  Tot i que es diria que Gas està força més interesat en remarcar la forma com l'obra es tranforma alhora en una metàfora sobre les letals capacitats manipuladores del poder, i sobre la facilitat amb la que els poderosos ens saben transformar en actors al servei dels seus capricis. Gas, d'acord amb les seves intencions, opta per situar el drama en un lúgubre decorat ple de fosca elegància mortuòria (excel·lent treball de Paco Azorín)  . Dins d'aquest espai claustrofòbic ens hi trobem a dos magnífics actors argentins als quals només se'ls hi pot retreure per moments una certa tendència histriònica (en el cas de Daniel Freire) i una certa temptació a remarcar de forma maniqueista els trets més perversos del seu personatge (en el cas de Miguel Ángel Solá). 

Mario Gas recupera aquest notable text de Rodolf Sirera que  fa unes quantes  dècades va assolir un gran  èxit, i fins i tot va arribar a ser traduït a un bon grapat d'idiomes. I és que sens dubte, i malgrat alguns convencionalismes retòrics,  Sirera va resoldre amb força habilitat el repte de construïr una obra que, segons com te la miris, pot semblar una mica un "thriller" criminal  a l'estil "La huella". Però que també es presenta com una reflexió dramatitzada sobre els límits de la ficció escènica a la recerca de la veritat.  Tot i que es diria que Gas està força més interesat en remarcar la forma com l'obra es tranforma alhora en una metàfora sobre les letals capacitats manipuladores del poder, i sobre la facilitat amb la que els poderosos ens saben transformar en actors al servei dels seus capricis. Gas, d'acord amb les seves intencions, opta per situar el drama en un lúgubre decorat ple de fosca elegància mortuòria (excel·lent treball de Paco Azorín)  . Dins d'aquest espai claustrofòbic ens hi trobem a dos magnífics actors argentins als quals només se'ls hi pot retreure per moments una certa tendència histriònica (en el cas de Daniel Freire) i una certa temptació a remarcar de forma maniqueista els trets més perversos del seu personatge (en el cas de Miguel Ángel Solá). 

Mario Gas recupera aquest notable text de Rodolf Sirera que  fa unes quantes  dècades va assolir un gran  èxit, i fins i tot va arribar a ser traduït a un bon grapat d'idiomes. I és que sens dubte, i malgrat alguns convencionalismes retòrics,  Sirera va resoldre amb força habilitat el repte de construïr una obra que, segons com te la miris, pot semblar una mica un "thriller" criminal  a l'estil "La huella". Però que també es presenta com una reflexió dramatitzada sobre els límits de la ficció escènica a la recerca de la veritat.  Tot i que es diria que Gas està força més interesat en remarcar la forma com l'obra es tranforma alhora en una metàfora sobre les letals capacitats manipuladores del poder, i sobre la facilitat amb la que els poderosos ens saben transformar en actors al servei dels seus capricis. Gas, d'acord amb les seves intencions, opta per situar el drama en un lúgubre decorat ple de fosca elegància mortuòria (excel·lent treball de Paco Azorín)  . Dins d'aquest espai claustrofòbic ens hi trobem a dos magnífics actors argentins als quals només se'ls hi pot retreure per moments una certa tendència histriònica (en el cas de Daniel Freire) i una certa temptació a remarcar de forma maniqueista els trets més perversos del seu personatge (en el cas de Miguel Ángel Solá). 

 Un text excel·lent i una interpretació tan intensa com inquietant. El veneno del teatro, de Rodolf Sirera, fa diana al Romea. En un moment de discutibles experiments, la paraula, servida amb dosis d’intriga ben administrades, també té un lloc d’honor al Grec.  Dos grans actors argentins, Miguel Ángel Solà i Daniel Freire, protagonitzen aquest esplèndid muntatge de Mario Gas. L’escenografia de Paco Azorín recrea a la perfecció l’atmosfera angoixant d’aquest thriller que parteix del debat entre la realitat i la ficció, i s’estén a altres temes de la condició humana.  Un aristòcrata (Solà) convida a casa seva un actor famós (Freire) perquè representi una obra que ha escrit sobre la mort, amb cicuta, de Sòcrates. Així comença un joc en què l’avantatge està sempre del costat de qui representa la classe social dominant. L’amfitrió exigeix al convidat que interpreti amb una veracitat que no es dóna als escenaris el trànsit de la vida a la mort. L’actuació del personatge de Solà, passada pel tamís del cinisme i la ironia, es fa cada vegada més asfixiant. A més a més del psicològic tractat sobre la interpretació, s’hi escenifica la relació entre amo i esclau abordada des de la calculada estratègia del caçador que juga amb la seva presa.  Magnífic Solà en totes les facetes interpretatives, dominant de cap a cap l’escenari. Freire serveix el seu personatge amb un apassionant crescendo que arriba al clímax en l’angoixant transició final. Un verí teatral molt ben administrat.

 Un text excel·lent i una interpretació tan intensa com inquietant. El veneno del teatro, de Rodolf Sirera, fa diana al Romea. En un moment de discutibles experiments, la paraula, servida amb dosis d’intriga ben administrades, també té un lloc d’honor al Grec.  Dos grans actors argentins, Miguel Ángel Solà i Daniel Freire, protagonitzen aquest esplèndid muntatge de Mario Gas. L’escenografia de Paco Azorín recrea a la perfecció l’atmosfera angoixant d’aquest thriller que parteix del debat entre la realitat i la ficció, i s’estén a altres temes de la condició humana.  Un aristòcrata (Solà) convida a casa seva un actor famós (Freire) perquè representi una obra que ha escrit sobre la mort, amb cicuta, de Sòcrates. Així comença un joc en què l’avantatge està sempre del costat de qui representa la classe social dominant. L’amfitrió exigeix al convidat que interpreti amb una veracitat que no es dóna als escenaris el trànsit de la vida a la mort. L’actuació del personatge de Solà, passada pel tamís del cinisme i la ironia, es fa cada vegada més asfixiant. A més a més del psicològic tractat sobre la interpretació, s’hi escenifica la relació entre amo i esclau abordada des de la calculada estratègia del caçador que juga amb la seva presa.  Magnífic Solà en totes les facetes interpretatives, dominant de cap a cap l’escenari. Freire serveix el seu personatge amb un apassionant crescendo que arriba al clímax en l’angoixant transició final. Un verí teatral molt ben administrat.

 Un text excel·lent i una interpretació tan intensa com inquietant. El veneno del teatro, de Rodolf Sirera, fa diana al Romea. En un moment de discutibles experiments, la paraula, servida amb dosis d’intriga ben administrades, també té un lloc d’honor al Grec.  Dos grans actors argentins, Miguel Ángel Solà i Daniel Freire, protagonitzen aquest esplèndid muntatge de Mario Gas. L’escenografia de Paco Azorín recrea a la perfecció l’atmosfera angoixant d’aquest thriller que parteix del debat entre la realitat i la ficció, i s’estén a altres temes de la condició humana.  Un aristòcrata (Solà) convida a casa seva un actor famós (Freire) perquè representi una obra que ha escrit sobre la mort, amb cicuta, de Sòcrates. Així comença un joc en què l’avantatge està sempre del costat de qui representa la classe social dominant. L’amfitrió exigeix al convidat que interpreti amb una veracitat que no es dóna als escenaris el trànsit de la vida a la mort. L’actuació del personatge de Solà, passada pel tamís del cinisme i la ironia, es fa cada vegada més asfixiant. A més a més del psicològic tractat sobre la interpretació, s’hi escenifica la relació entre amo i esclau abordada des de la calculada estratègia del caçador que juga amb la seva presa.  Magnífic Solà en totes les facetes interpretatives, dominant de cap a cap l’escenari. Freire serveix el seu personatge amb un apassionant crescendo que arriba al clímax en l’angoixant transició final. Un verí teatral molt ben administrat.

Un home elegant, actor. Un majordom. Una cita amb un aristòcrata que té un concepte molt particular del teatre, de la realitat, de la ficció, dels sentiments sobre les taules. Una espera inquietant. El senyor de la casa no ve. Una copa de vi de Xipre. Una altra. I tres. L’espera no s’acaba. “Me’n vaig, això és una manca de respecte”. Però tot s’arregla: el senyor apareix en escena. Vol que el prestigiós actor representi un determinat passatge d’una obra que ell ha escrit, el de la mort de Sòcrates. I haurà de ser una interpretació segons les teories del senyor: sentint els sentiments per transmetre’ls. Sinceritat, pura fidelitat, la perfecció interpretativa. “El teatre no ha de ser ficció, ha de ser el plaer de violar les normes establertes”, diu l’amo de casa. Però el que ha d’interpretar l’actor és... la mort. Ha de sentir la mort per convèncer el seu amfitrió i, així, salvar la vida. Però el vi xipriota... què tenia aquell vi massa dolç, que li fa trontollar les cames? Què va beure Sòcrates per suïcidar-se? El joc pervers que persegueix el noble ja té tots els elements i, sense que el convidat se n’adoni, la funció ha començat. L’obra del valencià Rodolf Sirera, ubicada entre els segles XVIII i XIX, i interpretada per dos grans argentins (Miguel Ángel Solá y Daniel Freire) i dirigida per Mario Gas, es converteix una trepidant cursa contrarrellotge amb un misteri que, a poc a poc, magistralment, esdevé en suspens: el públic va intuint el què està passant, però l’actor, no. I es veu dominat, humiliat, gairebé hipnotitzat. Es retorç al terra, als peus del seu Déu, de qui el pot mantenir en vida. Plora, riu, suplica, s’ofega en el propi plor. La tensió va creixent fins arribar a límits desconeguts. Són els límits entre la ficció i la realitat, entre el teatre i la vida; els que l’aristòcrata vol esborrar per sempre en una representació que ha de ser, per força, única. A banda de la interpretació dels únics protagonistes, l’escenografia, la il·luminació i la música juguen un paper important a El veneno del teatro. Mantenen aquest in crescendo que ens atrapa en una invisible xarxa de perversitat. Els jocs de llum desbudellen el màrtir i enalteixen el senyor, accentuant els convencionalismes, què és el que són les classes socials, tal com coincideixen a dir els dos al principi. L’elegant i austera sala de la noble mansió es converteix en una (presumpta) tomba i les comptades intervencions musicals acaben d’amanir una atmosfera que, dit sigui de pas, va de la mà del majestuós teatre Romea. Tot plegat dura poc més d’una hora. Bravo. No cal més. És una hora intensíssima, que desgasta els actors i fins i tot els espectants espectadors. Pensar on es troben els límits de la ficció, fins a on es pot arribar per transmetre un sentiment, què pot arribar a passar quan aquest sentiment és la mort i s’ha de viure en la pròpia pell per transmetre’l... és una feina addictiva i molt estressant.

Un home elegant, actor. Un majordom. Una cita amb un aristòcrata que té un concepte molt particular del teatre, de la realitat, de la ficció, dels sentiments sobre les taules. Una espera inquietant. El senyor de la casa no ve. Una copa de vi de Xipre. Una altra. I tres. L’espera no s’acaba. “Me’n vaig, això és una manca de respecte”. Però tot s’arregla: el senyor apareix en escena. Vol que el prestigiós actor representi un determinat passatge d’una obra que ell ha escrit, el de la mort de Sòcrates. I haurà de ser una interpretació segons les teories del senyor: sentint els sentiments per transmetre’ls. Sinceritat, pura fidelitat, la perfecció interpretativa. “El teatre no ha de ser ficció, ha de ser el plaer de violar les normes establertes”, diu l’amo de casa. Però el que ha d’interpretar l’actor és... la mort. Ha de sentir la mort per convèncer el seu amfitrió i, així, salvar la vida. Però el vi xipriota... què tenia aquell vi massa dolç, que li fa trontollar les cames? Què va beure Sòcrates per suïcidar-se? El joc pervers que persegueix el noble ja té tots els elements i, sense que el convidat se n’adoni, la funció ha començat. L’obra del valencià Rodolf Sirera, ubicada entre els segles XVIII i XIX, i interpretada per dos grans argentins (Miguel Ángel Solá y Daniel Freire) i dirigida per Mario Gas, es converteix una trepidant cursa contrarrellotge amb un misteri que, a poc a poc, magistralment, esdevé en suspens: el públic va intuint el què està passant, però l’actor, no. I es veu dominat, humiliat, gairebé hipnotitzat. Es retorç al terra, als peus del seu Déu, de qui el pot mantenir en vida. Plora, riu, suplica, s’ofega en el propi plor. La tensió va creixent fins arribar a límits desconeguts. Són els límits entre la ficció i la realitat, entre el teatre i la vida; els que l’aristòcrata vol esborrar per sempre en una representació que ha de ser, per força, única. A banda de la interpretació dels únics protagonistes, l’escenografia, la il·luminació i la música juguen un paper important a El veneno del teatro. Mantenen aquest in crescendo que ens atrapa en una invisible xarxa de perversitat. Els jocs de llum desbudellen el màrtir i enalteixen el senyor, accentuant els convencionalismes, què és el que són les classes socials, tal com coincideixen a dir els dos al principi. L’elegant i austera sala de la noble mansió es converteix en una (presumpta) tomba i les comptades intervencions musicals acaben d’amanir una atmosfera que, dit sigui de pas, va de la mà del majestuós teatre Romea. Tot plegat dura poc més d’una hora. Bravo. No cal més. És una hora intensíssima, que desgasta els actors i fins i tot els espectants espectadors. Pensar on es troben els límits de la ficció, fins a on es pot arribar per transmetre un sentiment, què pot arribar a passar quan aquest sentiment és la mort i s’ha de viure en la pròpia pell per transmetre’l... és una feina addictiva i molt estressant.

Un home elegant, actor. Un majordom. Una cita amb un aristòcrata que té un concepte molt particular del teatre, de la realitat, de la ficció, dels sentiments sobre les taules. Una espera inquietant. El senyor de la casa no ve. Una copa de vi de Xipre. Una altra. I tres. L’espera no s’acaba. “Me’n vaig, això és una manca de respecte”. Però tot s’arregla: el senyor apareix en escena. Vol que el prestigiós actor representi un determinat passatge d’una obra que ell ha escrit, el de la mort de Sòcrates. I haurà de ser una interpretació segons les teories del senyor: sentint els sentiments per transmetre’ls. Sinceritat, pura fidelitat, la perfecció interpretativa. “El teatre no ha de ser ficció, ha de ser el plaer de violar les normes establertes”, diu l’amo de casa. Però el que ha d’interpretar l’actor és... la mort. Ha de sentir la mort per convèncer el seu amfitrió i, així, salvar la vida. Però el vi xipriota... què tenia aquell vi massa dolç, que li fa trontollar les cames? Què va beure Sòcrates per suïcidar-se? El joc pervers que persegueix el noble ja té tots els elements i, sense que el convidat se n’adoni, la funció ha començat. L’obra del valencià Rodolf Sirera, ubicada entre els segles XVIII i XIX, i interpretada per dos grans argentins (Miguel Ángel Solá y Daniel Freire) i dirigida per Mario Gas, es converteix una trepidant cursa contrarrellotge amb un misteri que, a poc a poc, magistralment, esdevé en suspens: el públic va intuint el què està passant, però l’actor, no. I es veu dominat, humiliat, gairebé hipnotitzat. Es retorç al terra, als peus del seu Déu, de qui el pot mantenir en vida. Plora, riu, suplica, s’ofega en el propi plor. La tensió va creixent fins arribar a límits desconeguts. Són els límits entre la ficció i la realitat, entre el teatre i la vida; els que l’aristòcrata vol esborrar per sempre en una representació que ha de ser, per força, única. A banda de la interpretació dels únics protagonistes, l’escenografia, la il·luminació i la música juguen un paper important a El veneno del teatro. Mantenen aquest in crescendo que ens atrapa en una invisible xarxa de perversitat. Els jocs de llum desbudellen el màrtir i enalteixen el senyor, accentuant els convencionalismes, què és el que són les classes socials, tal com coincideixen a dir els dos al principi. L’elegant i austera sala de la noble mansió es converteix en una (presumpta) tomba i les comptades intervencions musicals acaben d’amanir una atmosfera que, dit sigui de pas, va de la mà del majestuós teatre Romea. Tot plegat dura poc més d’una hora. Bravo. No cal més. És una hora intensíssima, que desgasta els actors i fins i tot els espectants espectadors. Pensar on es troben els límits de la ficció, fins a on es pot arribar per transmetre un sentiment, què pot arribar a passar quan aquest sentiment és la mort i s’ha de viure en la pròpia pell per transmetre’l... és una feina addictiva i molt estressant.