El verí del teatre és l’obra més traduïda,
representada i premiada de Rodolf Sirera, un dels artífexs de la renovació de
l’escena valenciana i un dels seus dramaturgs més rellevants.

Escrita el 1978, reflecteix
una de les “dèries” més interessants de l’autor nascut a València: fer de la
matèria teatral la base de les seves reflexions dramàtiques, de manera que rere
la trama, magistralment desenvolupada d’aquesta intrigant peça, hi batega
l’etern dilema entre dues maneres d’entendre el treball de l’actor: vivint la
ficció com si fos real i convertint cada escena en un fet únic, o
representar-la sense implicar-s’hi emocionalment.

Dues concepcions
antagòniques que, aquí, seran defensades pels seus dos protagonistes: un aclamat
i més aviat superb actor de l’època, i el suposat majordom que l’acompanya
mentre esperen l’arribada del senyor de la casa, un misteriós aristòcrata amant
de l’art de Talia. La trigança de l’amfitrió i el mutisme del criat impacienten
l’actor, i ben aviat es desencadena l’inquietant i ben travat joc d’equívocs
insinuat en el mateix títol de l’obra.

No és el primer cop
que El verí… puja als escenaris
barcelonins; un dels últims –si no vaig errada– va ser el 2006, a l’antic Espai
Brossa, on Muntsa Alcañiz i Manuel Dueso ens en van oferir una original i
esplèndida versió.

Ara, Mario Gas, un
altre gran home de teatre, ens convida a revisitar-lo, en castellà, al Romea i dins
la programació del Grec: una proposta elegant, lleugerament actualitzada, que
juga encertadament amb la il·luminació i troba el punt just de tensa
claustrofòbia dins un escenari que recrea l’ampli saló d’un palauet
noucentista.

Malgrat tot, alguna
cosa no acaba de rutllar, perquè, un cop acabada la funció, el record que en perdura
no és el dramàtic ni el de la seva posada en escena; sinó el literari, el de la
potència del text. I aquí, crec que el treball d’aquests dos grans actors
argentins que son Daniel Freire i Miguel Angel Solá hi té alguna cosa a veure,
ja que si bé ambdós resolen els seus personatges amb una pulcritud tècnicament modèlica,
no acaben de trobar el grau d’emoció necessari per crear el corrent d’empatia
que invisiblement uneix intèrprets i espectadors.