Quan ja no queda temps per a fer res ( literalment; al protagonista de l’espectacle li resten 90 minuts de vida) potser no val la pena marcar-se grans objectius: el millor es aprofitar aquesta estona per fer una mica de tot. Que és precisament l’opció que pren Quim Masferrer al llarg de l’hora i mitja de d’un espectacle intel·ligentment dirigit pel Joglar Ramon Fontserè en el qual el nostre condemnat a mort pot passar com si res de cantar-li la canya a la corruptela nostra de cada dia amb baixada de pantalons inclosa adreçada a totes les institucions que ens collen ben collats, a deixar que la ment viatgi cap a la infància evocant l’olor del sofregit cuinat per la mare: si Marcel Proust en va tenir prou amb una inolora magdalena per sentir-se al jardí dels avis a la recerca del temps perdut,imagineu- vos fins a on pot portar-nos l’olor d’un saborós sofregit!

Masferrer (amb prou recursos escènics com per quedar-se tot sol mirant al buit en silenci durant una llarga estona mentre tothom espera d’ell alguna gràcia) i Fontserè ( capaç de fer que un simple  escenari buit sembli ple de metafòriques interpretacions  i que un simple tramoista adquireixi l’aspecte d’un àngel de la mort) ens ofereixen un muntatge tan ple d’ironia i humor desfermat com de rampells de nostàlgia, tan vitalista com fúnebre. I ens regalen amb un memorable touir cicliste videogràfic amb banda sonora de Johnny Cash que té quelcom d’alegre sprint final.