Alícia Serrat completa la seva trilogia sobre l’amor. Ho fa, en realitat, amb l’embrió de tots els amors: El de la mare i el fill, el que neix des del cordó umbilical, él més primitiu de tots. Si a Per si no ens tornem a veure feia un cant a l’amor romàntic i, contrastava a Tot el que no ens vam dir amb l’amor destructiu, ara dona un to que permet tancar el cercle (o obrir-lo) depenent si el punt de vista és el del fill o el de la mare. Respecte els altres dos títols, manté el to d’una història anónima que atrapa, amb girs que emocionen al públic. I que es recolza amb les cançons (Amb una mil·lèssima de segon…) però, per l’ànsia de voler donar més contingut del necessari, incorpora subtemes com l’amor adolescent, la malaltia, la mort, la literatura… Això fa que l’amor maternal aparegui més desenfocat i que no rebli el clau com ho feia aquell Mares i filles que també es va estrenar al Maldà

Mariona Castillo passa a fer el paper de filla a aventurar-se en el de mare (que es mou per vàries dècades). Aquest, encara, li queda forçat. Tot i així, el treball dels dos actors (Joan Mas donarà que parlar, la temporada vient a la Gran Vía de Madrid), aquella valentia de desdoblar-se en personatges a tocar del públic i trobant-hi complicitats, com en els dos títols anteriors és un des grans valors el muntatge.

El musical, de petit format però contingut ambiciós, és una demostració més de l’heroïcitat dels creadors de musicals. Que s’atraveixen a rimar, a crear i cantar des de la major simplicitat. En tot cas, pel plaer de provar-se i la necessitat de créixer i conèixer-se en altres registres. Un exercici molt saludable i envigoritzador que caldria trobar la millor de les respostes del públic. Una història petita, tot i que un pèl més forçada del necessari, commou. La responsablitat dels vius i dels que fixen la historia és molt gran: “Som tal i com ens recordin”: aixecant lleument la comissura dels llavis, somrient, resolent una equació emocional complicada plantejada pel fill. Gotes de tendresa molt ben encapsulades.