Hem arribat al
final. Que resulta que és també com arribar al principi. Alícia Serrat conclou
la seva musical Trilogia de l’Amor tot abordant precisament aquella mena d’amor
que d’alguna manera deixa marques  i  estableix models comparatius en tota la resta
de formes d’amor que acaben fent la seva aparició al llarg de la vida: l’amor
que té a veure amb el nucli familiar originari . Fem una mica de memòria, ara
que teniu també encara  temps de
posar-vos el dissabte en pla maratonià  (fins el 26/5) 
i recuperar la Trilogia al complert. Quelcom d’altra banda ben
recomanable: a poc que us interessi el teatre musical i considereu que cal
recolzar al màxim la creativitat local pel que fa a aquest gènere  , no us podeu perdre tan singular
experiència. Recordeu que tot va començar fa un parell d’anys amb “Per si no
ens tornem a veure” . Llavors, l’Alícia va buscar la complicitat de Marc
Sambola ( recordeu també que cada lliurament del cicle ha comptat amb un
compositor diferent) per oferir-nos la peça més aparentment lleugera de la
Trilogia; un divertiment inspirat en tres magistrals clàssics de la
comèdia  (“Leonci i Lena”, “El joc de
l’amor i l’atzar” i “Al vostre gust”)  que
adoptava una mica les formes d’un conte sense amors ideals per parlar-nos de l’amor
que s’amaga darrera  una disfressa.
Després li va donar un bany de filosofia a l’amor que fa mal i que pot acabar
traint amistats amb “Tot el que no ens vam dir”, potser el capítol més
irregular del conjunt : Miquel Tejada li va posar música a aquesta història plena
de salts temporals una mica en la línia desencisada del Sondheim de “Merrily We
Roll Along”. I ara, i en companyia dels pentagrames i la direcció musical de
David Campos, Serrat ens fica de cap en la intimitat de la llar que
comparteixen una mare i el seu fill, cadascun dels dos gestionant com pot les
seves pròpies fragilitats i les seves zones de soledat .I cadascun dels dos,
trobant en l’altre el suport necessari per enfrontar-se a aquestes fragilitats
i soledats.

 L’Edu, aquest noi que necessita cuidar-se i
que aspira a ser escriptor , ho diu tot just començar l’obra: “Potser la vida
hauria de venir amb un pròleg, com els llibres. Un pròleg que d’alguna manera
ens prepari per a tot el que vindrà. No en sabríem el final, perquè algunes
històries és millor no saber com acaben, però podríem decidir si val la pena
seguir llegint o no”. Però potser – o sense el potser- la vida ja ve amb aquest
pròleg, i aquest pròleg porta el nom d’infància. No cal ni dir que com a bon
lletraferit precoç que és, l’ Edu sap també que les paraules poden tenir de
vegades efectes més sanadors que tota l’acumulació de pastilles que recepten
els metges, i  que també fan aquí un
important acte de presencia. I Serrat ha volgut que el seu espectacle delicat i
intimista en tingui també quelcom d’homenatge a la saludable funció que
exerceixen les paraules escrites; un homenatge si voleu  extensible a la ficció en totes les seves
formes, quan aquesta ens permet entendre una mica millor el que passa dins
nostre i al nostre voltant, i enfrontar-nos també millor a les pròpies pors.
Els dos protagonistes de l’obra de Serrat – 
i la sèrie de personatges secundaris que també tenen el seu paper a la
vida d’aquest fill i d’ aquesta mare i que de tant en tant es fiquen també sota
la pell dels dos únics intèrprets de l’espectacle- no volen,  en tot cas, fer  massa drama: la seva història i la forma com
ens la fan arribar alterna l’humor amb l’apunt tràgic, de la mateixa manera que
alterna els temes  musicals construïts
des de la introspecció i el toc emotiu ( els dominants) , amb els esclats de
pop lleuger amb cert  aroma anys 80. I en
els dos registres es mouen igual de bé tan Joan Mas, com una sempre excel·lent
Mariona Castillo que , ja sigui des de la frivolitat ( “Mamma Mia!”) , ja sigui
des del duet seriós (“Mares i filles”, un muntatge que podria fer també
programa doble amb aquest) , ja sigui des del millor Broadway contemporani
(“Fun Home”) , porta acumulats  un grapat
d’espectacles en els quals les relacions paternes, maternes i filials , resulten
determinants. Amb una diferència: aquest cop, li ha tocat ja a ella fer de
mare! En qualsevol cas: entre la Mariona, el Joan, en David i l’Alícia , ens
han muntat en família un bon musical, construït amb efectiva senzillesa  i acurada sensibilitat.