El Solar – Primer álbum

... diu el refrany, i qui ha tingut la sort de poder veure Primer àlbum (Temporada Alta 2016) pot confirmar-ho, perquè si les propostes del català Xavier Bobés (1977), de la mexicana Shaday Larios (1978) i del navarrès Jomi Oligor (1973), per separat o en duet, ja són petites meravelles; quan s’ajunten tres sensibilitats tan ben trobades el resultat és una autèntica peça d’orfebreria. Sense gavardina ni barret, però amb un esperit del tot detectivesc, els tres components de l’agència El Solar es van instal·lar durant tres mesos en una antiga fusteria situada al cor del barri vell de Girona per resseguir-ne les empremtes. Les seves indagacions els han portat a recopilar tot tipus de material: paraules, fotografies, comandes, factures, cartes, dibuixos... i un munt d’objectes centenaris que, units al fil de la memòria, han fet possible reconstruir –i reviure– un fragment de la història familiar de tres generacions de fusters que, d’una manera o altra, han deixat la seva empremta en un gran nombre de llars gironines. El valor antropològic i testimonial d’aquesta suggeridora proposta és indubtable, però el més impressionant és el respecte, l’emoció i la delicadesa amb què tracten i ens presenten totes i cadascuna d’aquestes fonts històriques. Enmig de la penombra, els sentits s’aguditzen i l’oïda es deixa endur pel xiuxiueig de les veus i les suaus notes d’un piano; la mirada, orientada per fins rajos de llum que il·luminen ara ací, ara allà, enfoca una imatge, un martell, un manyoc de claus... mentre l’olor de la fusta envaeix l’olfacte i a la boca ens arriba el gust de les serradures, dels flocs humits. Fidel al singular concepte artístic d’aquests tres creadors escènics que tenen el do de confegir universos tan petits com fascinants, Primer àlbum (el títol, tant de bo!, ens anima a pensar que en vindrà algun més) és una trobada captivadora que va molt més enllà del mer acte representatiu, ja que el vincle que crea amb els espectadors, amb els veïns del barri on han treballat i, sobretot, amb les famílies en qui s’han centrat esdevindrà inesborrable.  

Qui hagi vist La máquina de la soledad o conegui el treball de Bobés com Cosas que se olvidan fácilmente entendrà de quin tacte està fet el seu treball d'investigació. Ara els tres artistes s'han ajuntat per formar un equip d'investigació insòlit. Pretenen rastrejar la memòria dels objectes, fer una radiografia social d'un territori, de la gent que hi viu a partir dels objectes que els han transcendit. Si l'any passat van fer una mirada pilot al Raval, aquest any, amb la complicitat del Temporada Alta han fet recerca al Barri Vell de girona. Han trobat materials que mots gironins de sempre ni es podien imaginar que podria existir. El seu treball planteja la manipulació de paperam, com arxivers de la sensibilitat. Entenen que els oficis més terrenals tinguin un esperit tosc. La serra, el martell del pare, de l'avi o el propi són ijnstruments que ells afinen fent-los treballar, afilant-los, traient-se les estelles dels dits...L'experiència és irrepetible. Només es pot revisionar en la ciutat que es produeix. Però, tot i això, s'estima que les dinàmiques seran similars. Totes les ciutats accepten impassibles la desaparició dels locals més antics per transformar-los en hotels, restaurants o franquícies de roba. En canvi, són les ànimes d'aquests treballadors de mà dura, riure sorollós i abrigats del fred i la humitat de treball físic els que mantenen en silenci i entre teranyines les factures de quatre generacions de clients. La historia, expliquen aquests investigadors, seria similar si es posés el focus en la botiga de col·leccionista, en la de fotografies desapareguda,o en la fusteria de sempre i únic vestigi a la ciutat. Un espectacle xiuxiuejat, que juga amb molt paperam i té l'habilitat de presentar-lo de forma diferent, desplegant-lo físicament i desenvolupant una anècdota sucosa. Bon treball, d'elevada temperatura emocional. De molta sensibilitat amb els testimonis consultats i, sobretot, amb els objectes que s'ha tingut la paciència d'escoltar, i de trobar-li el relleu que les presses sempre ignoren.