Qui hagi vist La máquina de la soledad o conegui el treball de Bobés com Cosas que se olvidan fácilmente entendrà de quin tacte està fet el seu treball d’investigació. Ara els tres artistes s’han ajuntat per formar un equip d’investigació insòlit. Pretenen rastrejar la memòria dels objectes, fer una radiografia social d’un territori, de la gent que hi viu a partir dels objectes que els han transcendit. Si l’any passat van fer una mirada pilot al Raval, aquest any, amb la complicitat del Temporada Alta han fet recerca al Barri Vell de girona. Han trobat materials que mots gironins de sempre ni es podien imaginar que podria existir. El seu treball planteja la manipulació de paperam, com arxivers de la sensibilitat. Entenen que els oficis més terrenals tinguin un esperit tosc. La serra, el martell del pare, de l’avi o el propi són ijnstruments que ells afinen fent-los treballar, afilant-los, traient-se les estelles dels dits…

L’experiència és irrepetible. Només es pot revisionar en la ciutat que es produeix. Però, tot i això, s’estima que les dinàmiques seran similars. Totes les ciutats accepten impassibles la desaparició dels locals més antics per transformar-los en hotels, restaurants o franquícies de roba. En canvi, són les ànimes d’aquests treballadors de mà dura, riure sorollós i abrigats del fred i la humitat de treball físic els que mantenen en silenci i entre teranyines les factures de quatre generacions de clients. La historia, expliquen aquests investigadors, seria similar si es posés el focus en la botiga de col·leccionista, en la de fotografies desapareguda,o en la fusteria de sempre i únic vestigi a la ciutat. Un espectacle xiuxiuejat, que juga amb molt paperam i té l’habilitat de presentar-lo de forma diferent, desplegant-lo físicament i desenvolupant una anècdota sucosa. Bon treball, d’elevada temperatura emocional. De molta sensibilitat amb els testimonis consultats i, sobretot, amb els objectes que s’ha tingut la paciència d’escoltar, i de trobar-li el relleu que les presses sempre ignoren.