El silenci d’Hamelín

Farrés Brothers ha volgut integrar el llenguatge dels sords al seu darrer espectacle. És molt coherent si es mira l’obsessió de la companyia de viatjar contínuament a la frontera, als límits. No és una pèripècia casual si no que és un aspecte troncal. Fins al punt que tot el muntatge es narra amb la coreografia de les mans i es dobla, amb la paraula. Per això, ha estat necessari que els dos actors coneguin el llenguatges de signes, extrem que evidencia el compromís. Potser no és tant habitual que Farrés abordin un clàssic com és el d’Hamelín, però, segurament triar una obra coneguda permet resumir amb la calma que la canalla no es perdrà. I perquè el silenci del títol? Doncs precisament, per la sordera de la Clara. L’espai vol ser molt versàtil, construït a base de palers de fusta que es pleguen i despleguen per il·lustrar els dferents espais. Recorda a les escenografies sorprenents del Centre de Titelles de Lleida. Aquesta companyia, però, sap mostrar molt més amb molt menys. En aquesta proposta dels Farrés Brothers tant volum escenogràfic aporta encara poques possibilitats. Sembla que encara ha de créixer, que els titelles i els elements escènics són massa evidents. Farrés Brothers segueix abandonant la manipulació d’objectes, i guanyant pes en la interpretació actoral. Més que la vessant dramàtica, acaba lliscant per l’aventura de sempre (però amb una rata i una nena sorda que no els afecta l’encanteri de la flauta d’Hamelin) i alguns punts de comèdia. L’alcalde del municipi, que proposen els Farrés Brothers, no només és avar si no que, a més insisteix en què el votin i també és un mestre en cobrar comissions d’arreu i no acabar cap de les seves promeses (“se siente”, diuen provocadors). El retorn del públic (la canalla disfruta i entèn bé el codi) farà que afinin en escenes i que buidin l'espai i que trobin una manera d'integrar als personatges la seva voluntat d'incloure els que pateixen sordesa al seu viatge.