Farrés Brothers ha volgut integrar el
llenguatge dels sords al seu darrer espectacle. És molt coherent si
es mira l’obsessió de la companyia de viatjar contínuament a la
frontera, als límits. No és una pèripècia casual si no que és un
aspecte troncal. Fins al punt que tot el muntatge es narra amb la
coreografia de les mans i es dobla, amb la paraula. Per això, ha
estat necessari que els dos actors coneguin el llenguatges de signes,
extrem que evidencia el compromís.

Potser no és tant habitual que Farrés
abordin un clàssic com és el d’Hamelín, però, segurament triar
una obra coneguda permet resumir amb la calma que la canalla no es
perdrà. I perquè el silenci del títol? Doncs precisament, per la
sordera de la Clara. L’espai vol ser molt versàtil, construït a
base de palers de fusta que es pleguen i despleguen per il·lustrar
els dferents espais. Recorda a les escenografies sorprenents del
Centre de Titelles de Lleida. Aquesta companyia, però, sap mostrar
molt més amb molt menys. En aquesta proposta dels Farrés Brothers
tant volum escenogràfic aporta encara poques possibilitats. Sembla
que encara ha de créixer, que els titelles i els elements escènics
són massa evidents.

Farrés Brothers segueix abandonant la
manipulació d’objectes, i guanyant pes en la interpretació
actoral. Més que la vessant dramàtica, acaba lliscant per
l’aventura de sempre (però amb una rata i una nena sorda que no
els afecta l’encanteri de la flauta d’Hamelin) i alguns punts de
comèdia. L’alcalde del municipi, que proposen els Farrés
Brothers, no només és avar si no que, a més insisteix en què el
votin i també és un mestre en cobrar comissions d’arreu i no
acabar cap de les seves promeses (“se siente”, diuen
provocadors). El retorn del públic (la canalla disfruta i entèn bé
el codi) farà que afinin en escenes i que buidin l’espai i que
trobin una manera d’integrar als personatges la seva voluntat
d’incloure els que pateixen sordesa al seu viatge.