El treball d’El silenci dels telers es fa partint de la simplicitat de l’espai i la situació dels personatges. Com si unes treballadores del textil narressin el seu testimoni al peu de les històriques màquines de filar de les colònies tèxtils. És senzill, directe i efectiu.

A partir del llibre de testimonis d’Assumpta Montellà es va donant espai a capítols ben variats i a comportaments de les dones honestos, més o menys bel·ligerants amb els amos; sempre desconfiades de les intencions dels encarregats. Tot i que la majoria del dia a dia es narra a partir de dues protagonistes amigues, companyes i de pensaments ben oposats sobre els drets dels treballadors i les bondats dels amos, hi apareixen altres veus com la dona de l’amo, el mossèn, l’encarregat i alguns sindicalistes o filles petites. Hi ha un rosari de comportaments que sintonitzarien molt bé amb La maternitat d’Elna, Rastres-Argelers, o Winnipeg, per exemple. Petites històries de vida anònima, pujada dalt de l’escena que ensenyen la integritat d’unes dones que van patir unes situacions, avui difícils d’imaginar (com la impossibilitat de fer teatre, o anar a votar). Potser li falta una certa vinculació amb situacions que encara avui s’han d’aconseguir igualar, tant en l’àmbit familiar com en el social. El parlar dels personatges és central; dringaria preciós si es projectés l’accent de les comarques centrals, que era on es van prodigar aquest tipus de colònies. Però el codi funciona, igualment. Una de les troballes de la peça són les gesticulacions de les treballadores per fer-se entendre al peu dels telers (i com l’espectador pot seguir-ho llegint-los-hi els llavis o amb el text dialogat projectat a fons d’escena).

La dirección de Ferran Utzet és molt neta; no busca massa floritures. No li cal a una peça que ensenya tant els moviments per filar les màquines, escombrar la borra com escampar el fum que surt de la xemeneia i la neu que ho enfarina tot. Sense aprofundir en el drama, es percep la duresa d’aquelles treballadores i se sap trobar moments per a la disbauxa, el to còmic, sigui per fatxenderia de la dona de l’amo, sigui per la incredulitat de la noia mes agraïda a l’amo. Molt recomanable, més enllà d’un retrat de la vida a les colònies tèxtils, que encara guarden alguns brins de vida to ti que les fàbroques estiguin tancades de fa anys.