El Rey del Gurugú

Aquesta obra busca posar el dit a la nafra. Fer veure el patiment dels invisibles. Són mirades que van complementant un quadre. Àlex Rigola en va fer una aproximació viscuda en la pell dels espectadors (Migranland) i Mos Maiorum també van debutar amb un muntatge que posava veu (en format verbatim) als testimonis de la immigració del Sud, la que ve saltant la tanca o amb pasteres cap a les platges de les Canàries o d'Andalusia. Ferran Joanmiquel ha encertat de ple en convertir un dels gossos de la muntanya del Gurugú, en Marley, en el protagonista. Ell és el vincle entre les diferents onades d'immigrants que arrisquen la vida per saltar la tanca. Ell és l'heroi que avisa si hi ha una batuda violent dels agents marroquins. Ell pot veure, amb fredor, com és el dia a dia al camp. I quines estranyes relacions es poden produir entre una noia (que es fa passar per noi) i l'Abdul, el primer que el va recollir i acaronar. L'actor David Martínez, amb uns pantalons marrons i un abric de pell i barba de pocs dies ja fa l'aparença d'un gos. que es rasca puntualment les puces. I que va visant als nousvinguts de quins són els perills en aquell camp de cabanes. Els espectadors es converteixen en aquests immigrants, però és una parença molt fictícia, sense la por que es va viure en la proposta de'n Rigola. Tot i així, el treball és complert perquè demostra que hi ha vida i un desig d'escapar de la misèria. Una situació que en Marley no acaba d'entendre. Ben mirat com a Ana y Serafín, els immigrants de Còrdova es desplacen a les barraques de Barcelona. Ho perden tot amb l'esperança de progressar i celebren quan, finalment, troben un pis a Ciutat Badia. Però han hagut d'abocar anys a poder subsistir i trobar la fórmula per situar-se. La immigració, dita il·legal, (tot i que amb els Drets Humans a la mà, l'adjectiu és incorrecte) són un pedra a la sabata a la societat acomodada. I que, avui, genera la incertesa de què passaria si nosaltres ens veiéssim obligats a emigrar lluny... Les fotos de Samuel Aranda projectades al final evoquen a humanitat, són el petit escalf enmig de la misèria. Un clam a la necessitat de no mirar a un altre costat. Un gest que permet situar cada escena del muntatge en la veritat. Com aquell espectacle de Paquito forever que desmostrava que, efectivament, aquell personatge, havia existit i triomfat amb els Dagoll Dagom...

El mot Gurugú sona a onomatopeia simpàtica, d’aquelles que pronuncia de sobte un bebè;  si  acompanya el nom d’un bosc, la imaginació ens porta a un paradís acollidor ple de fades i animals fantàstics. La realitat de la Muntanya del Gurugú, però, és totalment contrària: un lloc hostil de pas des de l’Àfrica cap a Europa on es violen impunement els drets més bàsics des de fa anys (...)Des del 2015 també s’ha convertit en territori teatral gràcies a "El Rey del Gurugú", obra que aborda el fenomen de la migració a la Frontera Sud. Ferran Joan Miquel firma aquesta  dramatúrgia en forma de monòleg a mans d’un protagonista ben peculiar, el gos Marley, sí de Bob Marley. Connexió amb la tradició popular de la faula que fa parlar els animals, i amb obres recents com les novel·les "Tumbuctú" de Paul Auster o "King" de John Berger, portada al teatre per Carlota Subirós ara fa deu anys. Un recurs que en el tema que tracta l’espectacle funciona perfectament. La veu de Marley amplifica la humanitat que molt sovint la realitat nega a les persones migrants i, alhora, la tragèdia narrada adquireix un to de conte que aconsegueix enganxar als espectadors, tinguin l’edat que tinguin. (...) Aquest rei i protagonista és l’actor David Martínez que ofereix una interpretació on equilibra perfectament el caràcter i ritme d’un contacontes amb el gest caní sense abusar-ne, de tal manera que convenç i emociona el públic. Ferran Joanmiquel ha aconseguit una bona direcció actoral en una concepció escènica molt hàbil perquè, vulgui o no, l’espectador forma part de l’espectacle des del primer moment gràcies a dos elements: la distribució de l’espai i l’equipatge que se li entrega en començar, convertint-lo en nouvingut al Gurugú. (...)

L’únic intèrpret d’aquest monòleg, que en molts sentits va més enllà d’una proposta teatral, ens espera al passadís d’entrada de la sala, situada a un passatge industrial de Gràcia. Allà, a cel obert, se’ns presenta en Marley, un gos que després de males experiències amb els humans, troba per fi algú amb qui sentir-se segur i estimat: aquest no és altre que l’Abdul, un aspirant a immigrant que s’integra al ‘pequeño Bamako’, un campament de tots els qui, com ell, aspiren a trobar el moment oportú per traspassar la tanca que serveix de frontera amb Melilla. En tot moment, el Marley ens fa d’instructor, donant-nos acollida al campament, ja que nosaltres som els ‘novatos’, o recentment arribats. Més viatgers de la misèria que aspiren a saltar la tanca, amb policia a un i altre costat, amb esmolades fulles que ens tallaran les mans i peus quan intentem escalar-la. Fetes les oportunes presentacions, entrem a la sala. L’espai buid i fosc està preparat perquè ens hi acomodem com puguem. Ens han donat una bossa que conté les nostres pobres pertinences, i només podem seure en mantes i catifes més que velles i gastades, i tota mena de caixes de fusta, plàstic… Des d’un racó, en Marley ens explica -ajudat dels pobres elements que es troben al campament- com va anar això de ser el gos guardià que avisava a tots de l’arribada de la temible policia marroquina. De com passava els dies l’Abdul, esperant el moment de saltar la tanca, de la solidaritat entre els companys de la indigència, dels moments d’esbarjo, gràcies a l’esport: en algun moment de la funció, som convidats a moure’ns i fer de públic d’un improvisat partit de futbol entre ‘nacionalitats’ dels diferents campaments del Gurugú. També hi ha algun moment per a les emocions més tendres. I el temps passa, i li passen coses a la gent. Intents frustrats o exitosos, desaparicions, i sempre el mateix: quan van a saltar la tanca, l’abandonen lligat a una corda. És el seu destí de gos. Quan acaba la història, amb girs i desenllaços que millor que conegueu per vosaltres mateixos, l’actor David Martínez ens explica, amb l’ajut d’unes diapositives, fins a quin punt el contingut de l’obra està basat en la realitat… Una obra molt ben escrita i dirigida, per Ferran Joanmiquel, solventment interpretada pel David, i que aconsegueix el que es proposa: una experiència ‘viscuda’ durant més d’una hora a una realitat que tenim no gaire lluny, i que desconeixem completament. Potser la única pega, i no és gaire important, és que jo ho faria un pèl més curt, o resumit. Tanmateix, la qualitat literària del text no s’hauria de veure alterada. És d’un alt nivell. Molt recomanable per a joves i per a alumnes de Secundària.