El Preu

La vida és un conjunt de decisions que s'exclouen entre sí. Si fas A, no podràs experimentar B. I si A no és tan bonic com t'esperaves, probablement t'oblidaràs dels inconvenients de B i et turmentaràs amb el temut "i si hagués ...". En definitiva, triïs el que triïs, hauràs de pagar un preu que pot compensar-te... O no. És aquesta disjuntiva tan humana la que planteja Arthur Miller a El preu. El que es presenta com un clàssic conflicte d'interessos entre dos germans, un dels quals tria cuidar el seu pare i l'altre centrar-se en la seva carrera professional, ens absorbeix per la proximitat i actualitat de la situació. No importa que l’obra estigui ubicada a Estats Units o la importància que té en ella el crack del 29. Els anhels i la insatisfacció vital de tots els personatges són absolutament aplicables a l’actualitat, i les seves veritats – perquè no n’hi ha només una- ens mantenen en constant trànsit d’opinió. Tot i trobar-se en un registre completament diferent, Pere Arquillué recupera el perfil de vençut amb el que ja ens va impressionar a Art. Aquí el veiem amb una naturalitat hipnòtica. Cada gest, cada reacció i cada paraula serveixen per retratar un home fràgil i decebut amb la vida i amb sí mateix. L’acompanya a l’altra banda un Ramon Madaula que es mostra altiu i profund a la vegada. Al mig queda el tassador, un personatge estrafolari però immensament ric en matisos encarnat per un brillant Lluís Marco. La quarta pota actoral, la femenina, és la que veiem més desentonada, amb una Rosa Renom que gesticula excessivament i trenca l’harmonia de la peça. Amb una posada en escena molt nua, Sílvia Munt deixa amb encert que els personatges siguin els que ens facin empatitzar amb les seves històries. L’escenografia és sòlida i immòbil, amb tan sols una elegant pila de cadires que acompanya alguns mobles al lateral esquerra. Atents però a la llum i al color, que evoluciona amb l’obra. L’audiovisual, a l’inici i al final, acompanyat d’una música al més pur estil Woody Allen, ens trasllada l’ambient clàssic i melancòlic de la peça. Aparentment, en tota l’obra no hi passa gairebé res. Però en el fons es remouen moltes coses. En els personatges i en els espectadors, que ens mirem al mirall de l’escenari per entendre una mica més les nostres misèries. Sigui beneït -i ben pagat- el miracle del teatre!

La posada en escena de Sílvia Munt aposta per una mirada molt realista: respectable però que no arrisca en gaire res. Tot i així, el repartiment solvent aconsegueix donar profunditat als personatges i alguns tocs de comicitat (sort de'n Solomon, que dóna un contrapunt còmic al quadre fosc i depriment) imprescindibles. Si la memòria no es torça, sí que supera la proposta d'El precio, que es va poder veure el 2003 al Romea, amb Juan Echanove de protagonista.L'espai és un pis buit amb una pila de mobles amuntegats a una punta del saló. La butaca és l'única que aguanta enmig de la sala: era on s'asseia el pare els seus últims anys de vida. Sense ser-hi, té una presència quasi física, constant en la conversa i en els girs dramàtics dissenyats per Arthur Miller i respectats a l'extrem per la direcció. És una peça que no interpel·la com la de Les bruixes de Salem, en què hi havia una amibició dramatúrgica major i que la mirada d'Andrés Lima insisteix en enviar connexions als espectadors d'avui. Aquesta producció no ho pretén. És una decisió lícita però potser és una oportunitat perduda per arribar a un tipus de públic més actiu. Ramon Madaula va oferir peces més ambigües amb el mestratge de Yasmina Reza (tot i que, certament, el públic no els va voler fer tot el costat que es mereixien) com quan van signar Una comèdia española, el 2009 al TNC, amb direcció de Sílvia Munt. I Un déu salvatge, el 2010 al Goya, amb direccio de Tomzin Townsend. El preu és un espectacle correcte que queda un pèl lluny de l'espectador actiu.

Som a Nova York, però la història penetra de seguida en la pell i l'ànima de la tribu familiar de cada espectador, sigui d'on sigui. ¿Qui no ha viscut de prop o no en sap alguna cosa d'algun conflicte d'herència que ha esqueixat o malferit una família? I dic Arthur Miller a la catalana no només per això sinó també perquè la versió de Neus Bonilla i Carme Camacho és d'una exquisidesa lingüística tant en la forma com en el fons perquè sap alternar un discurs profund, que Arthur Miller ja serveix en safata com si fos senzill i quotidià, amb expressions, maneres de dir i un argot casolà que no encotilla gens ni mica l'acció sinó que, ben al contrari, l'aproxima als espectadors i els arrossega a manera que avança l'acció.Aquesta exquisidesa lingüística, afegida a un quartet interpretatiu de primera fila, s'arrodoneix amb la mà destra de Sílvia Munt, poc freqüent en la maroma de la direcció teatral, i que com el pintor quan acaba una tela, sembla que hagi acolorit cadascun dels personatges amb les pinzellades del to i la caracterització més adequats. Una direcció feta amb rigor teatral, sí, però que deixa entreveure també una mirada escrutadora d'ull de càmera, que és per on Sílvia Munt es mou últimament. Una combinació perfecta. (...)I parlant d'humor, cal començar per encimbellar el que desprèn amb una extraordinària naturalitat el veterà actor Lluís Marco, amagat aquí sota la llarga barba i una lleugera gepa d'home d'edat, el taxador de mobles vells i antiquari a la reserva, el vell jueu de nom Solomon, que manté el seu paper de personatge al marge —els seus mutis no són res més sinó arthurmillerianes estratègies teatrals—, veu de la consciència i observador extern, en el conflicte que es desperta entre els dos germans que no s'han vist durant els últims setze anys i la dona del petit, Víctor, que ja ratlla la cinquantena, en un moment que cal treure's del damunt el lot de mobles nobles heretats dels pares, ja morts, i guardats a les golfes de l'antic pis pairal de l'edifici que ha de ser enderrocat. Un dels millors papers de Lluís Marco que deixarà la imatge del vell Solomon en la memòria dels espectadors per molt de temps. (...)Els duels a dos són una de les claus de l'obra «El preu» d'Arthur Miller: el que manté el frustrat policia Víctor amb la seva dona Esther —una altra intervenció plena de matisos i energia que espargeix a pessigades, escena a escena, l'actriu Rosa Renom—; el que manté Víctor amb el vell taxador Solomon; el que manté amb el germà gran, Walter... Uns duels, però, que, com en un combat amistós i esportiu, no són mai a mort, ni tan sols a ferida oberta, en tot cas, duels de petites esgarrinxades, però que deixen senyals per a tota la vida en cadascun dels tres integrants de la família. (...)