En una nova aportació de les propostes nascudes en una sala petita com era encara la Sala Atrium el 2023 —ara ja és una sala menys petita—, l’actriu, escriptora, documentalista i directora Anna Agulló i Prieto ha tingut l’oportunitat de revisar, refer, ampliar de contingut escenogràfic i reduir en durada —d’hora quaranta-cinc a hora quinze— el seu primer espectacle com a dramaturga que, en realitat, havia de ser originalment un documental tenint en compte la vena cinematogràfica de l’autora que va passar dels inicials estudis de teatre a l’audiovisual.

Però com que els camins de les arts escèniques són inescrutables, la proposta dramatúrgica és, més que un monòleg a l’ús, una obertura en veu alta dels fantasmes i el dolor que han perseguit la pròpia actriu i que en un relat que, per cert, podria ser també estrictament literari, surten a la llum en una mena de catarsi col·lectiva, com si a l’Espai Lliure de Montjuïc s’hi haguessin congregat amics i coneguts, tinguts en confiança.

Anna Agulló Prieto parla de la pressió d’una generació determinada, la seva, convertida sovint en depressió; parla de les conseqüències socials; de la preparació educativa i la precarietat laboral implícita; parla de la violència sexual contra les dones i ho exposa amb la ferida en pròpia pell; parla dels intents de suïcidi quan tot s’enfonsa; parla de l’amor espontani i de les trampes de l’amor romàntic; i sempre acaba anat a parar en un punt àlgid on tot convergeix: la flaquesa de la salut mental.

I ho fa a més sense amagar el seu ingrés al sanatori de Sant Boi —encara hi ha reticències a parlar de “manicomi”, com per exemple s’anomena el modernista Pere Mata de Reus— on allà ella es mira amb tendresa els altres malalts crònics, pensant que ella hi era només de pas; fins a arribar a l’èxit d’una carrera universitària i la possibilitat amb el títol a la mà de fer només de repartidora de Glovo; o des de l’enamorament fulminant i les pujades i baixades de l’amor que acaben finalment en un aterratge en picat.

L’actriu es posa davant de l’auditori sense cap filtre. Hi ha sinceritat i franquesa en el seu relat. Hi ha una mirada endins que parteix des del moment més feliç de la seva vida, convidant els espectadors que, amb els ulls clucs, rememorin també el seu moment més feliç. Hi ha comunió col·lectiva quan, al final, convida tothom a posar-se dempeus i lluitar contra els mals que assetgen el món contemporani. Hi ha, en el fons, un crit d’esperança en el futur.

El muntatge va més enllà del monòleg convencional amb una composició d’elements que acompanyen el relat: el vestuari de l’actriu, de Gal·la Sabaté Masip, que no sé si superaria la passarel·la 080, però sí que li serveix per representar alguns mites o ídols als quals s’encomana; la música original de la compositora Clara Peya, incisiva i dialogant; els retalls audiovisuals de Francesc Isern, amb manuscrits i dibuixos de dietari del personatge; i els primers plans d’angoixa i rebel·lia davant la càmera; els tuls blancs i el tapís del quadrilàter de Mercè Lucchetti, que envolten la sala; i els moments musicals amb peces originals, que no pretenen ser carn de concert, però que, amb el micro o sense, serveixen de pont penjant cap a la paraula, a més de la il·luminació de Jaume Ventura que matisa algunes de les diverses accions del relat, conjuntat tot per l’ambientació de so de la mà de Damien Bazin.

L’auditori teatral agraeix sempre l’honestedat que li ofereix, sense res a canvi, l’intèrpret. I si aquesta honestedat, com és el cas de la d’Anna Agulló Prieto i «El peix daurat», ve amorosida per una opció artística multidisciplinar, encara més. Anna Agulló Prieto tanca el seu recital amb la peça «Golden Fish». Més daurat, impossible.