Minimons torna a l’univers de les instal·lacions i al joc interactiu (que potencia la imaginació de la canalla). Si a Un teatre al jardí, es tractava de fer de detectiu i trobar pistes en petits diorames que permetien crear un espai fèrtil d’imaginació (i que es compartia entre pares i fills), en aquest Passeig dels records es prova d’impulsar records amb la màxima sensibilitat, gràcies a la presencia d’alguns habitants, quasi misteriosos, sense generar la por dels carrerons on Harry Potter compra varetes, mussols i ungüents màgics. 

El motor de l’espectacle són els records íntims que no es revelen. Cada familia (o grup) s’ha d’anar fent la pel·lícula. I, hi ha la possibilitat que no es jugui cada estació amb total plenitud perquè és innecessari per al trajecte. Les estacions arriben, com el temps que passa. Es pot ser passiu i veure-les venir. Però també és cert que, si es juga activament, s’exploren olors, records de llibres, petits secrets que es pengen dalt d’unes branques, com qui deixa missatges anònims a visitants posteriors.

Un teatre dels sentits demana trencar les convencions, potenciar els espais de vulnerabilitat de l’espectador, practicar la conversa a cau d’orella, jugar a ser infants. I aquest muntatge, agraeix que pugui tenir les estacions separades, que no apreti el temps perquè el grup de darrere pressiona. Que els trajectes entre una estació i una altra projecti una certa soledat, un estar amb un mateix. Es poden menjar crêpes a la cuina de casa, a mitja llum i escampant melmelada amb els records i les bromes entre la familia. O fer cua en una food truck enmig d’un centre comercial. El passeig dels records necesita espai i temps perquè la sensació sigui la de la intimitat de la cuina.  En aquest sentit, la Biblioteca de la curiositat infinita, parlava molt menys i suggeria al màxim.