Josep Maria Pou és un actor de gran envergadura en totes les accepcions de la paraula, potser per això -reflexionava el mateix intèrpret recentment- ha donat vida al llarg de la seva carrera a tants personatges heroics -Sòcrates, el capità Ahab de “Movie Dick”, Falstaff…-; però quan s’és tan gran com ell, et pots posar en la pell d’un ancià malalt, que no es val per si mateix, no surt de casa i va tot el dia en sabatilles i pijama, i continues sent enorme.

Això és el que passa en “El Pare”, una obra amb moltes virtuts, entre les quals destaca el talent interpretatiu d’aquest mestre de l’escena, que monopolitza la mirada de l’espectador durant l’hora i mitja que dura el muntatge.

Difícil deixar de mirar-te’l quan et porta del riure al plor i de la tendresa a la ràbia, com qui porta a un nen de la mà, en un treball actoral sense fissures, que et permet imaginar tota la vida del personatge, encara que només vegis els seus últims i tristos anys de vida.

En els seus atacs d’ira veus a l’home fort, intel·ligent i autoritari que va ser, i que vol continuar sent quan ja és impossible perquè la demència senil que pateix va minant a poc a poc aquest cervell privilegiat del qual se sentia tan orgullós; en els seus moments de feblesa veus a l’home perdut i vulnerable que necessita ajuda, però no sap demanar-la; i quan s’adona que està en un laberint i intenta mantenir les formes, com l’home respectable que sempre ha estat, provocar situacions tendrament còmiques, perfectament compatibles amb la tragèdia que planeja sobre ell.

Encara que Josep Maria Pou, de 78 anys, i el seu personatge, Andreu, de 76, són els que més brillen en “El Pare”, res seria possible sense l’inspirat text de Florian Zeller, que té com a principal virtut la capacitat de ficar-se al cap de l’ancià que assisteix atònit a la degradació de les seves neurones.

Des de l’interior del seu cap, el món és un caos, en el qual persones que no coneixes diuen que són els teus amics, els teus éssers estimats et defensen avui que tot és blanc i demà que tot és negre, ningú t’escolta ni et creu quan intentes defensar-te i tot apunta que algú vol enganyar-te.

El cap del protagonista percep conspiracions que poden ser veritat o mentida, d’aquí que el text tingui cert to de suspens o ‘thriller psicològic’, encara que aquest és l’element menys reeixit.

Molt més encertada és l’austera i efectiva posada en escena del director Josep Maria Mestres i el treball de l’actriu Rosa Renom en el paper de la filla, que acompanyen al protagonista en el seu viatge a la demència i posen sobre la taula temes que ens toquen a tots, com el tracte que la nostra societat dispensa als seus majors, la validesa o fracàs del sistema que hem dissenyat per a atendre’ls fora del cercle familiar, l’estigma i el desconeixement que envolta a les malalties mentals i la por a l’envelliment que tenalla a la nostra societat.

Tot això abordat sense respostes fàcils, perquè no n’hi ha, i donant valor a la capacitat dels éssers humans d’entendre la complexitat a partir del ritual de compartir emocions que és el teatre.