Som davant d’una construcció escenogràfica un xic perduda en la immensitat de la Sala Fabià Puigserver que ha dissenyat Alejandro Andújar, i que ens vol mostrar en dos nivells l’interior de la discogràfica El Misantrop. Som , doncs, dins de la creativa empresa musical fundada per  Alcestes, el protagonista de la cèlebre obra  de Molière que ara ens presenta La Brutal amb direcció de David Selvas, , després d’haver estat revisada de cap a peus  tant per la dramatúrgia que signa Sergi Pompermayer, com per la nova versificació a la qual han estat sotmesos els seus versos alexandrins en mans de Pablo Macho Otero. Alcestes ha fet ja acte de presencia , i ens està regalant un solo de bateria que potser vol ser una expressió instrumental de la ràbia que el rosega per dins i que no es cansarà de verbalitzar a dojo al llarg de tan amarga comèdia. Una comèdia que va ser escrita l’any 1666 per un geni del gènere que en aquells moments vivia amb amargura potser també  misantròpica tant el fet d’haver estat abandonat per la seva dona , com  la persecució i les acusacions d’immoralitat que els poders de tota mena li havien llançat  damunt arrel de l’estrena de “Tartuf” i “Don Joan”, les seves dues magistrals obres anteriors. El cas és que per aquest espai escènic que es divideix entre la carcassa de la discogràfica i el buit de tot el que l’envolta ( un buit  -atenció, espòiler a la vista!- premonitori del desert cap el qual acabarà enfilant el misantrop quan busqui ja la desconnexió total envers la banalitat que tant el fastigueja) hi apareix també  el seu  amic i soci empresarial Philinte,  que reconeix  d’immediat entre el públic la presencia d’una persona molt influencer. I a qui li falta temps per saltar-se la quarta paret i totes les parets que calguin, per tal d’anar a fer-se una selfie amb tan influenciant personalitat . De debò?  Com és possible que també ell , un home assenyat que sempre ha dit d’aquesta persona  que li sembla un tros de ruc, ara faci tal exhibició d’hipocresia a la recerca d’un grapat de likes? No sent vergonya d’ell mateix? I vosaltres , espectadors i espectadores i espectadoris , no sentiu tampoc vergonya de vosaltres mateixos, malgrat ser conscients que sovint aneu al teatre només per donar una mostra més de postureig cultural?

Com podeu comprovar, Alcestes entra fort, tant pel que fa al seu soci, com pel que es refereix al mateix públic . I seguirà anant fort al llarg de la resta de l’obra ,perquè quan es tracta de cantar-li les veritats a qualsevol membre o estament d’aquesta societat recolzada en l’afalac, la mediocritat i la hipocresia, no hi ha qui pugui fer-lo baixar del burro, fins i tot encara que la seva denuncia intransigent li pugui costar un bon disgust, o un grapat d’ells. Així passava el 1666. I així segueix passant el 2024, perquè per molt que canviïn les formes i les aparences, les essències segueixen sent les mateixes. Al segle XVII no existien les xarxes socials. Però a l’hora de difondre un rumor capaç de destruir qualsevol reputació, convertir en fenomen viral qualsevol poca-soltada o deixar-se entabanar per qualsevol patum que acumulés molts seguidors,  les coses no eren massa diferents a com ho són ara. Quelcom que deixa a la vista (  com ho fa tot el teatre de Molière) que els avanços tecnològics , no han fet altra cosa que magnificar allò que ja estava inscrit des de sempre a l’ADN de la humanitat. Arribats a aquest punt , cal intentar pactar amb la realitat, com intenta fer-li veure Philinte a Alcestes ,per tal de no quedar-te totalment aïllat al buit espai exterior i anar acumulant enemics? Cal per contra situar-te sempre en mode denuncia , encara que els altres t’acabin veient com un cregut insuportable que sembla presumir constantment de superioritat moral? Aquest és el gran dilema al qual s’enfronta  no pas Alcestes (ell sempre té les coses molt-  massa?- clares) , sinó tothom que hagi gaudit de la seva comèdia al llarg dels més de tres-cent-cinquanta anys que han passat des que va ser escrita.

Ara, La Brutal ens la presenta seguint una mica les passes marcades fa a la vora tres dècades per Martin Crimp, quan va escriure una versió lliure del text que es movia pels ambients més fashion del Londres del moment, just quan la metròpolis estava a punt de llançar-se en braços del llampant cosmopolitisme laborista propulsat per Tony Blair. Ja llavors , Crimp li clavava les urpes a la banalització cultural d’un món rendit als peus de la celebritat mediàtica  que atorga –per exemple- ser una estrella del cinema , tot convertint Alcestes en un dramaturg contemporani sempre amb la llengua ben esmolada, quan es tractava de conduir la sinceritat cap a un carreró sense sortida. Això, tot i trobar-se ell mateix ben captivat per una estrella de la gran pantalla. I és que ni el més arrauxat misantrop se n’escapa de caure en la paradoxa. Aquella dita segons la qual els pols oposats  sempre s’atreuen, també  es fa realitat en aquest cas. L’Alcestes de Molière sap reconèixer els “defectes” ( la frivolitat excessiva, el coqueteig permanent , la tendència a fer enginyós safareig sobre tot i sobre tothom, les constants ganes de festa)  de la seva Célimène. Però res d’això l’impedeix estar totalment penjat per ella. I La Brutal , canviant un xic les coses, la converteix en la dona amb la qual porta ja uns anys de convivència i que treballa alhora a la seva mateixa discogràfica, introduint aquí , tal i com remarca el mateix Selvas, un toc d’atenció sobre la manera com el pas del temps pot modificar el significat que li donem a la paraula amor. En qualsevol cas,  i per damunt de tot, l’objectiu de La Brutal era el d’ oferir-nos  una dinàmica  i eixerida  versió de l’obra capaç d’evidenciar la seva permanent vigència, tot picant –li alhora tota l’estona l’ullet  a les ja no tan noves tecnologies en constant procés d’evolució que han anat reconfigurant la nostra forma d’entendre el món, la nostra concepció sobre la cultura i la nostra forma de comunicar-nos i relacionar-nos. I en aquest sentit l’objectiu s’ha complert: som davant d’un espectacle atractiu , en el qual hi juga també un paper fonamental la música interpretada en directe; una banda sonora que, curiosament ( o potser no tant, si tenim en compte l’edat madura cap a la qual enfila la parella protagonista i els  cultes referents musicals d’aquest Alcestes) , presenta sonoritats excelsament vintage: aquí els “Sweets Dreams” d’Eurythmics conviuen amb aquell “Perfect Day”  tirant a plàcidament romàntic imaginat per Lou Reed , mentre l’Elton John de “Rocketman” sap com apropiar-se del tram final del muntatge.

Dit això, i un cop garantits els bons moments que ens fa passar l’espectacle , el bon nivell general dels seus intèrpret i les seves qualitats escèniques , cal també entrar a ficar-se una mica tant en les seves febleses com en els aspectes qüestionables del seu mateix punt de partida. I és que, ja per començar, potser cal fer-se novament la pregunta sobre quins son els límits que separen l’adaptació o versió lliure d’un text, de la seva reescriptura. Si, per tal de fer més accessible i més contemporani un text, en presento un d’alternatiu que malgrat seguir l’esperit i l’estructura de l’original i estar protagonitzat pels mateixos personatges, canvia gairebé del tot les seves paraules, potser llavors tinc que parlar més aviat  d’una obra inspirada en aquell original. Per molta gràcia que ens puguin fer les divertides i sovint brillants i molt puntualment fàcils rimes imaginades per un Pablo Macho Otero que aplica aquí la mateixa fórmula utilitzada en “A fuego”, cal reconèixer que ( i més enllà dels inevitables canvis associats a una traducció), aquestes rimes no són les que va inventar-se Molière. I cal preguntar-se també si , a la recerca de buscar-li a l’original una major proximitat amb el llenguatge contemporani tot desconfiant un xic de l’eficàcia del clàssic en aquest sentit, no puc acabat caient en quelcom una mica (només una mica) semblant a la banalització de la cultura que pretén denunciar el nostre mateix perpètuament enfadat misantrop. Parlant d’ell : Pol López construeix el personatge com només ell sabria fer-ho perquè en molts sentits (els bons i els no tan bons), en Pol és un estil  interpretatiuper si mateix. Vull dir que acostuma a tirar (sempre o massa sovint; cadascú que ho llegeixi com vulgui) d’un carisma i uns recursos molt similars que de vegades funcionen força bé: aquí tenim com exemple el tram inicial de l’espectacle, i els seu engrescador mà a mà amb el notable   Norbert Martínez . Però que en altres ocasions no s’ajusten gaire al que sembla demanar el personatge: aquí tenim com a mostra l’atac de banyes i de fúria i la posterior borratxera ( fer-se el borratxo amb credibilitat constitueix sempre una prova de foc per a qualsevol actor ) que li segueix. Al Pol se li escapa la dimensió dramàticament patètica del personatge, i fins i tot se li escapa força ( a ell, però també a Selvas) la dimensió que podria atorgar-li al sublim dia perfecte imaginat per Lou Reed, si hagués explorat les seves possibilitats enlloc de voler convertir-lo en un karaoke col·lectiu. Al seu costat, Mireia Aixalà torna a imposar una ductilitat interpretativa capaç fins i tot de lluir-se quan la dramatúrgia no l’afavoreix com caldria. Tot i així, té molta més sort que la resta de companys de repartiment, tret de l’agraït fragment cantat de l’Oronte d’Alex Pereira. Per contra, sorprèn que La Brutal desaprofiti la presència d’ Albert Prat, reduint el personatge d’Acaste a un rol tan secundari que gairebé esdevé invisible. I sorprèn també que, i malgrat el prometedor pròleg, després desaprofiti alhora el potencial d’un David Menéndez que com és ben sabut, té un alter ego anomenat Boye que porta ja temps causant estralls al nostre panorama musical. Totes aquestes  mancances i tots aquests qüestionaments  fan que l’espectacle es quedi per sota de l’alçada que el mateix misantrop li exigiria a tan il·lustres creadors i intèrprets. Encara que no impedeixen per res –això, no-  gaudir del vistós divertiment farcit de tocs d’amargor.