Si a algun dels espectadors d’aquesta desvergonyida i suggerent versió de la companyia La Brutal li sembla veure entre les arcades de la Sala Fabià Puigserver el fantasma de Molière cridant com un posseït: “Le misanthrope c’est moi!”, que no s’estranyi. El pobre Jean-Baptiste Poquelin (París, 1622 – 1673), àlies Molière per als amics —no pas embogit per la caiguda en la incertesa del govern francès de la República de Macron, ocorreguda la mateixa nit d’estrena del Lliure—, sinó que, per amor a l’art, de segur que sortiria de la tomba on va anar a parar amb només 51 anys per una fatal tuberculosi, si pogués veure com ha evolucionat la seva obra més esgarrinxadora amb ell mateix i, de rebot, amb la humanitat sencera, engolida, segons ell —i també segons La Brutal—, per la hipocresia i el fals joc de viure de parar la gorra, amb dues cares alhora i sota el lema de qui dia passa any empeny.

Si reculem un moment enrere, una de les escenes clau de l’original de Molière en relació a l’honestedad personal amb la qual batalla el personatge d’Alceste, el mateix Misantrop, en conversa amb el seu amic Philinte, quan reben la visita d’Oronte i els demana que li donin el seu parer sobre uns versets que aquest ha escrit, rau en l’hàbil resposta del Misantrop: tot un manual per a crítics que no saben com sortir-se’n, de la crítica d’un llibre o d’una obra de teatre, d’un que té la barra de declarar-se’ls amic fidel. Ja sabem que qui diu les veritats perd les amistats. I això és el que li passa al Misantrop, personatge de caràcter impulsiu, coherent, sincer i, sobre totes les coses, un fora de joc.

Aquest perfil, resetejat i reactualitzat agosaradament de primera per La Brutal, es manté en aquesta nova versió d’«El misantrop», que ha dirigit l’actor i director David Selvas, amb una dramatúrgia de Sergi Pompermayer i una elaboració de cap i de nou versificada en alexandrins i temptadorament enganxadissa de Pablo Macho Otero.

Si a algun espectador, repeteixo, li passa com al fantasma de Molière i té la temptació de cridar també “le misanthrope c’est moi!”, que s’oblidi de les versions que el teatre català ha ofert en els últims quaranta anys. Recordem les més sonades: el 1982, El Teatre Lliure de Gràcia va recuperar la traducció de Joan Oliver “Pere Quart” amb direcció de Fabià Puigserver; el 1989, Josep Maria Flotats, instal·lat ja al Teatre Poliorama, hi va tornar, però amb una versió de Xavier Bru de Sala, cosa que, com era costum i esport nacional a l’època, va rebre el boicot de certs sectors que li retreien que no hagués aprofitat la que existia de Pere Quart i que, a més, hagués pagat la de Xavier Bru de Sala, aleshores amb càrrec institucional; l’any 2005, en els inicis del que seria La Perla 29 al Teatre La Biblioteca, Oriol Broggi va repetir amb un nou “misantrop”; i encara el 2011, el Teatre Nacional de Catalunya la va fer grossa amb una nova traducció de Sergi Belbel —entrat el nou segle ningú ja no trobava a faltar la traducció de Pere Quart—, dirigida en aquest cas pel francès George Lavaudant —ja havia passat també l’època de retreure als directors dels teatres públics catalans que posessin el plat a taula als directors de fora.

Cal deixar clar que totes aquestes versions d’entresegles XX i XXI van ser posades en escena estrictament versionades de l’original francès i amb un registre sempre de teatre clàssic. I aquí és on la companyia La Brutal ha fet el salt de perxa més elevat i ha despullat «El misantrop» de la seva aura clàssica i l’ha transformat en una obra de segell contemporani, ambientada en una productora discogràfica en crisi —¿a algú li sona?— i amb els principals personatges convertits en addictes a les xarxes, músics, depredadors, corromputs i devorats pel sistema establert.

   El joc que proposa La Brutal, doncs, és viu, engrescador, anticaspa i —també cal dir-ho— eminentment actual i idoni per a espectadors joves que, d’una altra manera, potser no entrarien en el rerefons d’«El misantrop». Atenció, doncs, a aquesta oportunitat per anar més enllà de la programació convencional i no deixar passar per alt una obra que podria encaixar a la perfecció, per exemple, en el programa per a joves o Festival RBLS, dit altrament “rebels”. Si la lletra entrava amb sang, els clàssics amb gràcia entren!

Si a la dramatúrgia que agafa el missatge sublim de Molière i la versificació enjogassada i titànica de Pablo Macho Otero —que llisca molt bé sense que s’estimbi en cap moment— hi afegim una bona part de banda sonora amb la tria i també les composicions originals de Paula Jornet i Adrià Jornet, a més de la inevitable dosi de projecció de vídeo en directe —en aquest cas no gaire afortunat per la construcció escenogràfica—, l’ús del micro i els salts a la platea, amb interpel·lació sense pèls a la llengua dels espectadors, des de fer-se una selfie amb l’amic retrobat, fins a una improvisada coral sisplau per força dels que van al teatre “per fer-se veure”, segons el Misantrop, la gresca està servida i el pastís és prou suculent per llepar-se’n els dits.

Però no hi ha pastís sense un bon obrador. I a l’obrador hi ha el magnetisme multidisciplinar en veu i gest de l’actor Pol López en el paper protagonista d’Alceste, o la també multidisciplinar actriu Mireia Aixalà en el paper de Céliméne. Com dues ànimes sorgides d’un fotograma teatral de «T’odio, amor meu», tenen la missió de trencar barreres d’un temps passat sense concessions a hàbits i costums de la societat actual ni actituds femenines que si en temps de Molière eren tristament vàlides ara es reivindiquen amb els criteris d’empoderament femení actual.

Els dos capitanegen un repartiment que dóna també bons moments a l’actriu, cada vegada més amunt, Júlia Genís, en el paper d’Éliante, o a l’actriu i cantant Laia Alsina, que en el paper d’Arsinoé, protagonitza fugaces escenes de miniconcert a la carta.

L’actor Norbert Martínez manté el seu Philinte entre la contradicció de gestió empresarial amb Alcestes, la resignació davant el daltabaix de la productora discogràfica que, lògicament, es diu “Misantrop” i la seva condició gai. I els actors David Menéndez, Àlex Pereira i Albert Prat defensen els papers secundaris amb els personatges de Cilitandre, Oronte i Acaste, tots ells, així com també Júlia Genís, sovint amb instruments musicals en directe, guitarres, piano elèctric i bateria, una mena de “la banda de Montjuïc” es podria dir, amb un rataplam, xim pum!, que obre el muntatge amb un solo de baquetes de timbals i platerets a càrrec del mateix actor Pol López. El cas és que David Selvas ha convertit els actors i acrius en homes i dones orquestra.

No hi ha dubte que el tràngol de només dues primeres funcions d’estrena a l’amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc, el juliol en ple festival Grec, i el pas ara, un cop madurada i diria que notablement revisada la posada en escena, a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, confirma que l’aventura d’estrenar una obra de teatre al Grec és sempre un salt al buit carregat de perills.

Aquí, l’escenografia d’Alejandro Andújar encara sembla que li vagi petita a la sala gran del Lliure, amb l’arquitectura de loft o nau industrial que és la productora discogràfica al fons i una base d’escenari davanter —mitja dotzena de fileres menys de platea— que fa que els intèrprets es moguin en dos plans, l’interior i l’exterior, i que Alceste pugui escopir tota la seva ràbia arrencant el tul transparent que cobreix la nau de la productora i fent que tot un núvol gegant de pols blanca, com si estigués amagada de fa temps sota l’estora, envaeixi l’espai de fora i surti a la llum allò que Molière, fa més de 350 anys i els Brutals ara denuncien: la globalitat i la banalitat que han emmascarat l’essència del jo. Ell, Alceste se’n va, platea amunt; ella, Céliméne, es queda, a baix. Ves per on, jugant amb Molière, sembla que facin «Terra baixa».

Els comiats, en cinema, en televisió, en teatre, acostumen a ser tristois. Però aquest d’«El misantrop» de La Brutal té un deix de joia. Perquè ho diu Célémine: no és un adéu per sempre. Com deia aquell, doncs, qui sap si és només l’adéu per un instant. Un instant per entendre què s’hi guanya i què s’hi perd si s’és a prop o si s’és lluny del sistema que ho colla tot.

Ah!, i sobretot no oblideu el que Alceste —o Lou Reed, vaja—, us fa cantar, ni que el dia, per al Misantrop, no sigui tan perfecte com pregona la lletra de la seva cançó «Perfect day». Alceste, que ja ha cridat més d’una vegada que el Misantrop és ell, us ho recorda amb la transparència i l’honestedat que el caracteritzen: “Acabareu recollint tot allò que sembreu”. (…)