Pietro Bartolo és un home com tu i com jo, amb virtuts i
defectes, amb bons i mals moments a les espatlles. Metge especialitzat en
ginecologia, marit i pare. Impulsiu i servicial. Tossut i amable. Enamorat del
mar, de la seva dona Rita i del cuscús que li cuinava la seva mare. Nascut en
una família tan nombrosa com humil de Lampedusa, illa on viu i treballa i que
estima amb tot el seu cor. Quan era jove, va caure d’un vaixell en alta mar i
va viure el que és ofegar-se durant les tres hores que van trigar a rescatar-lo.
Ara ha passat el temps, i no pot fer una altra cosa que ajudar a les persones que
dia rere dia arriben a la seva terra escopits pel mar després d’horribles
experiències.

L’adaptació
teatral de la seva biografia Llàgrimes de
sal tenia tots els ingredients per ser un èxit: Un tema polèmic i actual i
una mirada crítica, humil i despullada de qui és un heroi sense voler-ho ser. Ara
bé, si l’espectacle ja tenia el notable casi guanyat només amb el plantejament,
la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i
la direcció de Miquel Gorriz fan la troballa
de l’excel·lència: La humanitat. L’actor Xicu
Masó es converteix meravellosament en Bartolo i es dirigeix en tot moment a
nosaltres, ens implica i ens fa ser part de la seva historia. El protagonista ens
narra des de la més absoluta naturalitat les seves experiències i records, bons
i dolents. Com recorda totes les ecografies que ha fet a les supervivents
embarassades. Com va enamorar a la seva dona. Com la seva història va
protagonitzar la pel·lícula Fuocoammare,
guanyadora de l’Os d’Or al festival de Berlin. I com va contar un per un els
taüts dels mortífers naufragis (més d’un) d’octubre de 2013. Les frases
inacabades, les interrupcions i els silencis de tot el monòleg creen vida autèntica
que fa que oblidem que estem en un teatre des de la primera paraula de l’actor.

Però el metge no
només explica, sinó que també opina i argumenta. I acusa. Fa culpable a una
Europa i uns mitjans que només miren el que els interessa. I també ens fa
culpables a nosaltres, a aquells que canviem de canal i als que la commoció ens
dura no més que uns minuts, als que pensem – tots ho hem fet algun cop, directa
o indirectament- que el primer món ja té suficients problemes. A mi que estic
escrivint davant l’ordinador i a tu que estàs còmodament assegut llegint aquestes
paraules sense voler saber que ara mateix un grup de persones estan perdudes al
mar, implorant a la mort una treva en forma de terra ferma.

No veurem per
tant grans efectes ni infraestructures. Només la consulta de Bartolo i una pantalla
amb les imatges justes, aquelles que han transcendit tot i ser igual d’importants
que les que el metge relata sense testimoni gràfic. No cal res més quan es té una
brutal realitat que increïblement ens continua deixant indiferents. Muntatges
com aquest ens recorden el problema ara que els refugiats han deixat d’ocupar
les portades. Ens tornen a commocionar. I ens demanen que fem alguna cosa
mentre ens dura la sensació d’ofec. Que no deixem de lluitar contra la
comoditat de l’oblit. Que reivindiquem. I que ho assumim com un problema que
també és nostre.