«El mar guareix l’enyor» –ve a dir Pietro
Bartolo, metge de Lampedusa, en recordar els seus anys d’estudiant lluny de la
seva petita illa natal. L’enyor del niu familiar, d’anar a pescar amb la barca
de l’oncle… del cuscús de la mare. Però el mar també és sudari. De pescadors,
de nàufrags i de milers d’homes, dones i infants que s’hi llancen, empesos per
la desesperació i el desig d’arribar a l’anomenada Porta d’Europa, on el doctor
Bartolo es dedica en cos i ànima a rebre, atendre i acollir fins a quedar
exhaust els milers de refugiats que des de fa 26 anys arriben incessantment a
Lampedusa.

Una situació tan cruel, inhumana i vergonyant
a la qual ha volgut donar cara i nom perquè se sàpiga i no s’oblidi mai. Bartolo
sap què significar ofegar-se, coneix i segueix la no escrita llei dels seus
avantpassats que obliga a socórrer els navegants, i reconeix que «tots som
fills del mateix mar». Per això, el seu llapis de memòria registra diàriament el
nom i les històries de tots els nouvinguts, malalts, desvalguts i espantats que
ha visitat, i dels milers de cadàvers que ha hagut de certificar; per això,
també va escriure juntament amb Lidia Tilotta un llibre (Lacrime di sale) i va participar en Fuocoammare, la pel·lícula documental de Gianfranco Rossi premiada
a la Berlinale de 2016. Però ni això, ni les innombrables entrevistes
concedides ni les fotografies esgarrifoses que de tant en tan fan la volta al
món són suficients per posar fi i remei a tanta indiferència. Europa els ha
abandonat. Cal dir-ho i repetir-ho. Fins al cansament.

Un home honest, admirable, i una història
impossible de reviure i percebre en tota la seva magnitud que Miquel Gorriz
(direcció) i Xicu Masó (interpretació) –a partir de la molt bona feina d’Anna
Maria Ricard (dramatúrgia i a adaptació)– han decidit portar a l’escenari. Un
repte difícil i necessari que aquest tàndem infal·lible –recordem, entre altres
excel·lents produccions conjuntes, La mel
per exemple– supera amb escreix.

Masó, convertit des fa un temps en un magnífic
narrador d’històries, protagonitza un monòleg que ens arriba fins al moll de
l’os.

Amb tota aquella paciència, bonhomia i
humanitat que busquem en un metge, Masó-Bartolo desgrana les vivències d’alguns
dels refugiats, amb el suport escenogràfic de diverses imatges projectades, i
les intercala amb les seves personals; petites notes d’humor i de tendresa que
ajuden a destensar i amorosir la cruesa del relat i que, alhora, atorguen al
protagonista una dimensió personal que reforça la més purament transmissora.

Però també Masó –actor i director de dilatada trajectòria–
hi deixa la seva empremta i, com en altres ocasions, trenca la quarta paret per
adreçar-se directament als seus convidats –nosaltres– per compartir-hi
impressions i silencis, demanar-li excuses per les interrupcions que suposen
les trucades contínues que rep… Els mostra la consulta, la ludoteca que hi
han instal·lat, els papers que ha d’omplir malgrat estar barallat amb la
burocràcia… i, per damunt de tot, aquest ventall indescriptible d’emocions
que l’aclaparen i ennueguen a cada record, a cada vivència. Els espectadors,
clavats a la cadira durant tota la funció, també necessitem uns segons per
refer-nos i, després d’agafar aire, li dediquem un aplaudiment llarg, emotiu i
agraït.