Sense comptar les franquícies importades, es tracta d’un dels projectes més ambiciosos del teatre musical dels darrers anys. El médico és una producció espanyola basada en la popular novel·la homònima de Noah Gordon. El muntatge arriba al Teatre Apolo com una experiència èpica indicada per als amants dels musicals, nova versió pensada per fer gira que presenta alguns clarobscurs.

L’adaptació de Dario Regattieri i Iván Macías (que acaben de repetir la jugada amb l’estrena de Los pilares de la tierra a Madrid) imposa un ritme frenètic esperonat per l’aventura, més acció que reflexió en la mesurada reducció de les gairebé mil pàgines originals fins a un espectacle de tres hores. Cavalca veloç la història del jove Rob J. Cole, un orfe anglès que recorre mig món per formar-se com a metge a la mítica Pèrsia del segle XI.

L’acumulació d’esdeveniments deixa poc espai per al creixement dels personatges, especialment l’únic rol femení que acaba objectualitzat. Algunes narracions i secundaris s’esbossen a través d’unes poques frases, mentre que les cançons, gairebé sense desenvolupament argumental, posen en pausa la trama. Tot plegat no ajuda a donar profunditat a l’argument, ja de per si un pèl feble i previsible en el seu acomodament per a un “gran públic” infantilitzat, com correspon a una gran part dels musicals que aposten per la comercialitat.

L’obra que arriba a Barcelona ha patit retallades significatives que afecten una escenografia menys tangible, amb una profusió de projeccions de qualitat desigual que, lluny de submergir l’espectador en els paisatges exòtics, allunyen, si és que hi era, la idea de superproducció. De l’orquestra cal dir que sona bé si tenim en compte el reduït nombre de músics que l’integren, que intenten evocar la grandeur dels musicals dels anys vuitanta, aires d’Els miserables i perfum oriental.

A partir d’aquí, el repartiment eleva la proposta fins a uns estàndards que faran gaudir els seguidors del gènere. Dolç entusiasme el de Beatriz de Teresa en el seu paper de Rob nen i la seva matisada tempesta d’emocions. En la versió adulta, Federico Salles acobla la seva energia al dinamisme del muntatge, que no és poc, igual que la seva partenaire Alba Cuartero. Destaquen especialment els secundaris: Paco Arrojo en el paper del Xa, amb una construcció sibil·lina de l’antagonista i un amanerament encertat; Joseán Moreno –supervivent del repartiment original– irromp contundent com Barber, el gran imant de la primera part; finalment, Sergi Albert sobresurt amb la seva contenció precisa, en contrast amb la tendència al lluïment. És una llàstima que el seu paper d’Avicenna no tingui més recorregut i cançons.

LLEGEIX LA CRÍTICA ORIGINAL A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’