Entrem al Romea. L’escenari, el mateix que
utilitzava ‘L’orfe del clan dels Zhao’, dóna ara la sensació  d’un pis senzill, sense més decorat que un
tresillo i una senzilla taula amb cadires. 
Hi ha un home llegint i una dona asseguda, impertèrrits a l’entrada de
públic.  El dia que hi vaig anar, va
sortir l’autor i director, Nestor Valente, a saludar. Ens va dir: “Si us
agrada, expliqueu-ho a força amics perquè vinguin. Si no us agrada, no ho digueu
a ningú!” Doncs sóc dels que tinc la intenció d’explicar a tothom fins quin
punt m’ha agradat.

Els protagonistes de ‘El loco y la camisa’ són
un noi que està com un llum… o no;
la seva germana, envaïda de il·lusions perquè té un nòvio de ‘zona rica’. Pateix
per si el germà els fa quedar malament el dia que el nòvio ve a conèixer els
pares; el tal nòvio és, efectivament, un sobradet de classe alta. I els pares,
una parella com tantes: ella parla d’una cosa, ell en contesta una altra. La
mare vol protegir el seu noi, que pateix una malaltia poc apreciada per la
societat: sempre diu el que pensa. Com qualsevol mare, defensa la seva
integritat, el seu dret a viure i a ser tractat com un ésser humà, no permet
que l’amaguin com un gos perillós. Cinc personatges molt ben dibuixats, amb
moltes coses a dir.

El nou teatre argentí es caracteritza per la
proximitat  i l’hiperrealisme en la
interpretació. L’argument de ‘El loco y la camisa’ , la bogeria del noi, el
comportament de tots plegats… té tocs surrealistes però, tot i així,
l’espectador entra a l’espectacle com si estigués observant uns veïns o uns
familiars. Tot ens ressona, tot pertany al nostre món. El text, extraordinari
en l’estructura, desencadena tot un broll de situacions i  denuncies. 
És un relat incisiu que diu moltes més coses de les que podem imaginar que
es poden dir en 75 minuts, durant els quals no parem de riure, si no és per
somriure.  

De què riem, si tot és un drama?  Ja fa temps que s’ha descobert que els drames
i les tragèdies poden fer riure molt a l’escenari. I també que així, amb la
sàtira i la caricatura, arriben més al públic. ‘El loco y la camisa’ no fa ni
això, no porta res a l’extrem. Tot es diu amb una realitat que fa esfereir.

‘El loco y la camisa’ és una obra que, com
tantes altres del Banfield Teatro
Ensemble, va néixer un dimarts, per fer una reunió el dijous i
representar-la el diumenge. Així treballa la companyia: amb la improvisació, la
frescor i el ritme. Van veure que els havia sortit una cosa especial i que
podria anar més enllà. Nelson Valente es va posar al capdavant del projecte, el
van arrodonir i ara porten cinc anys representant-la per pisos i espais petits
a Buenos Aires i voltants.  La Sala Trono
de Tarragona els va convidar a travessar l’Atlàntic i ja és el segon cop que
venen. Tota una lliçó de com fer una meravella des de la senzillesa. Queda
clar, oi, que us la recomano? Sobretot avui, que he sabut que la prorrogaven
fins al 22 de juny.