‘El hijo del acordeonista’ es considerada la novel·la més personal de l’escriptor Bernardo Atxaga (Asteasu, Gipuzkoa, 1951). Estructurada com un mirall amb diferents cares, recorre el passat i el present, des dels anys trenta fins a finals del segle XX, diversos espais físics i temporals, des del mític paisatge literari d’Obaba a la Califòrnia real, i alterna les diferents etapes dels seus principals personatges. Els protagonistes són Joseba i David (el fill del acordionista que dóna títol a l’obra), dos amics des de la infància. 

 Publicada el 2003, la novel·la va obrir un debat sobre el paper de la crítica literària, fins al punt que un crític espanyol (Ignacio Echevarría) va ser despatxat de la seva feina per haver tingut la gosadia de parlar malament de la novel·la en un diari (El País) del mateix grup editorial (Alfaguara). Val a dir que la crítica d’Echevarría era desafortunada i, llegida ara en la distància del temps, sembla més una batuda personalista, tocada pel tema de fons sobre el País Basc, que no pas una crítica literària objectiva. El conflicte basc planava de fons, deu anys abans, com encara hi plana ara, de fet, ni que estigui en estat letàrgic temporal.

No crec que l’adaptació teatral de la companyia Tanttakoa Teatre faci perdre la cadira a cap crític del ram escènic, si encara en queda algun. El muntatge ha estat ben rebut des de la seva estrena. Però sí que un té la sensació que entre la posada en escena i la interpretació hi ha un mur invisible i impenetrable —¿el mur de la novel·la segurament?— que fa que les diferents escenes, la majoria molt breus, optin per reconstruir les peces del trencaclosques de l’original. I fa l’efecte que, en el resultat final, pesa més el respecte a la retrospecció de l’original literari que no pas l’emoció que hauria de desprendre’s el clima escènic amb personalitat pròpia. (…)