En els bons textos de lLluïsa Cunillé hi batega sempre una certa amenaça, una sensació de canvi d’època que fa estar en alerta tant espectadors com personatges. La intriga, com en Pinter, va mes enllà del misteri episòdic. Ara, Albert rribas torna a dirigir un text de l’autora després d’El jardí. És una nova fidelitat que cal celebrar. De tots és sabut que Xavier Albertí ha estat el director que més cops ha pujat a escena les obres de la dramaturga (l’últim la de L’emperadriu del Paral·lel). Ara, que Arribas (un habitual col·laborador d’Albertí en la seva direcció artística del TNC) repeteixi en un altre text breu, de fina sutura, és una benedicció. Arribas li ha trobat la clau des de la nuesa d’escena. En aquest cas, una catifa i una cadira. Com més minimalista més s’obra l’univers de l’escena. Albert Prat i Albert Pérez, en aquest sentit, fan un treball de funambulista construint uns personatges amb una forta càrrega psicològica, que deriven cap a l’absurd.

El gos, de Lluïsa Cunillé, ressona a(que, popularment hi ha qui la recorda com la de la peixera perquè aquest element era el que figurava a escena). Si abans eren dues dones que practicaven un diàleg carregats de pauses i d’informació que s’escola en els silencis, ara són dos homes els que tenen una escena singular. El temps dirà però sembla que tingui a veure a la trilogia per parelles de Benet i Jornet (Soterrani, Dues dones que ballen i Com dir-ho?).

L’obra, en realitat, té dues parts ben diferenciades. En la primera, un home acull un jove que, aparentment, ha trobat el gos de l’amfitrió voltant pel carrer. En realitat, però, ni el gos estava despistat ni el jove l’ha salvat. Tot gira al revés en l’univers de la dramaturga que ajuda a veure el quadre farsesc i de moral de baixa estofa de l’actualitat. En la segona, el monòleg és juxtaposa per sobre un dels personatges. Si els dos protagonistes volen comunicar-se però no en saben (temen excedir-se) l’ànima del segon quadre concreta prou tot el que parla però cal descobrir qui és aquest que increpa l’amo. En la direcció d’Arribas, els miralls entre amo (que és adoptat de tercera generació, en realitat) i mascota és confonen entre el del director d’escola jubilat que vol fer una novel·la i aquest jove amb un secret amarg que destapa davant d’un desconegut sense necessitat. En els abismes, s’abonen les soledats (“els meus fills no paren per aquí”), un estrany pragmatisme (deixa el desconegut al menjador i li diu on para el bany per poder seguir treballant) i un humor cínic (“no rento gaire, procuro no embrutar”). Els personatges es llepen les ferides sense saber si aquesta acció ajudarà a tancar-les o bé, si les infectarà.