Un escenari gairebé nu, una catifa, una cadira..i dos homes que es troben, i és que un ha trobat al carrer el gos de l’altre i li porta. S’havia perdut l’animal? L’amo li havia obert la porta per què marxés? Primera incògnita a resoldre d’aquesta mena de thriller tenebrós i fascinant alhora. Es una trobada tensa però alhora tranquila, per què potser cadascun d’ells sap d’on ve i quin és el seu destí. I parlen. I cada cosa que diuen fa pensar al espectador, les paraules reboten en el seu cap i ens fan trontollar. Bon inici!

Mentrestant a l’escenari continua aquesta mena d’enfrontament que recorda a Ibsen, a Beckett, i fins i tot al Mankiewicz cinematogràfic de “La huella”…encara que l’autoría és de Lluisa Cunillé. Però també s’afegeix a la festa Albert Arribas, que ha agafat el testimoni de Xavier Albertí, anterior parella professional de la Cunillé a l’hora de teatralitzar les seves obres.

I Arribas supera a Alberti en l’,endinsament en l’univers Cunillé. Tant és així.que en alguns moments li dóna la volta i el cargola una mica més, sobretot pel que fa al pas de la primera part a la segona, difícilment d’entendre als primers instants, però atractiu de seguir al.mateix temps si aconsegueixes entrar. Evidentment, cal un esforç, res se’ns dona mastegat i això s’aplaudeix.

Seguir i admirar l’univers Cunillé, per qui no la conegui, requereix paciència i sobretot una mentalitat oberta. Cada cosa que diu pot ser interpretada de diverses maneres. O fins i tot no ser interpretada. Fins i tot hi ha moments que no s’entén res, però sincerament us diré que fascina. Es un món on es diuen poques coses però a la vegada es diu molt, i el que no s”arriba a dir es pot intuir.

Però per què l’espectacle sigui complert cal una bona actuació al darrera, i en aquest sentit parlem de dos actors extraordinaris, els dos Alberts, en Prat i en Pérez, dirigits pel tercer Albert, l’Arribas. Tots tres formen una societat molt reeixida.

Als dos primers no els descobrirem. Pérez sempre ens delecta, i ja fa temps vaig escriure que qualsevol obra amb ell m’agrada més, i insisteixo. Pàlid, demacrat, mirada profunda…senzillament ens captiva. I pel que fa a Prat, ara allunyat de la Ruta 40, també deixat i pàlid, es deixa anar i en la.segona part ens obsequia.amb un monòleg de traca i mocador. Una de les millors coses que podem dir de “El gos” és que ens quedem.amb ganes de més. L’altre és què senzillament no us la perdeu, “teatre del bo”.