El gegant del Pi – versió radiofònica

Vist el divendres, 29 d'octubre de 2021, al Teatre de Lloret de MarCom diu la sinopsi l'espectacle, en Pau, en primera persona, en explica la seva curta vida, començant per l'actualitat d'un noi de poble que s'instal·la definitivament a Ciutat Vella de Barcelona amb la seva companya. Però a partir d'aquí, coneixem la seva petita-gran història, tant personal com familiar. El poble on va néixer i créixer, i sobretot el seu paisatge humà: veïns, família i molt especialment el seu avi, ja finat, a qui ell anomenava de petit (i se li ha quedat) senzillament amb En Pi.El relat del que ens explica és molt substanciós, molt ben estructurat des d'un punt de vista literari, i convertit en un monòleg amb el qual (potser no tot, però segur que en parts) ens podem sentir identificats tots els que formem part del públic. Conviure amb els fantasmes familiars de vegades no és fàcil. I menys si aquells dels quals descendim són a les antípodes del que som i del que volem ser com a persones. Ens hem de sentir culpables perquè la nostra família, i per tant nosaltres, sigui relativament benestant perquè un avantpassat va aprofitar la conjuntura política del franquisme (però podrien ser moltes altres coses!) per a prosperar?El text és d'una gran potència, i evoluciona per a emocionar-nos, però sobretot per a qüestionar-nos i crear-nos dilemes. La família, especialment pares, mares, avis i germans, són el cercle més íntim, i no és fàcil (i possiblement no volem) desfer-nos-hi. Sobretot si han estat bons amb nosaltres i ens han ajudat a créixer com a persones i han tingut tota la cura del món amb nosaltres. Però ens corca saber certes coses...Més enllà del text, sobre la dramatúrgia i especialment tota la posta en escena, només dir que hi ha coses molt encertades en els canvis i sobtades caracteritzacions, cançons amb micròfon de mà (de nens i de grans, de vegades tenen fantasies sobre ser estrelles de l'espectacle), i no vull deixar de referir-me a dos que em van agradar, una ja durant l'espectacle, i és la caracterització (senzilla però efectiva) de la seva pròpia mare, amb una bata de feines de casa. I l'altra, que comporta una reflexió posterior, la de Spiderman, que comporta entendre que les disfresses, especialment aquelles que ens tapen la cara, poden ser un mecanisme inconscient d'autoprotecció.Ara bé, moltes altres les trobo que desvien l'atenció sobre la potència que en sí té el mateix text, i un apunt tècnic: de vegades, i molt especialment a les cançons quan es canten amb micròfon, no s'entenia el que deia prou bé. I això amb un text tan sucós, és una enorme llàstima.

Com una veu que ressona de dins i que es vol reconèixer. Pau Vinyals, l'actor, s'ha atrevit a escriure, a escriure's del seu passat i del seu present. I planteja els dubtes obertament que, si podria semblar noticiable, insòlit, en realitat forma part d'un secret familiar que cadascú el guarda, quasi se l'amaga i el defuig tant com pot, portes enfora. Però Vinyals, ara, rememorant el seu avi, el Pi, va lligant fotogrames de la seva història i va entenent les raons dels seus mpetits privlegis. El de molts. I confiant que l'amor, al final, ho ha de netejar tot. De sobte, tot pren sentit. Des del programa de mà de Davant la jubilació, de Bernhard, rescatat en el canvi de pis, a la foto seva de 4 anys quan va decidir que, ell, de gram seria com en Tortell Poltrona. La vulnerabilitat d'ell als 18 anys, torna quan descobreix la veïna, a la matinada, amb uns ulls de bèstia ferotge però que no vol atacar.El text, escrit en primera persona del singular, va recopilant informació i amagant el misteri, la intriga, qui és aquell gegant del pi que s'imagina Vinyals en el seu piset del carrer Robadors, del Raval. Entén que el seu avi, el que li advertia que no vengués mai els terrenys ("que els diners desapareixen, però les finques, no"). Dels secrets no explicats, de la identitat que es descobreix com la identificació de la mort, com la sensació de vulnerabilitat enmig d'un bosc, sol, a la nit, o intentant entendre el canvi d'actitud dels veïns, quan eren a missa de diumenge.Vinyals, com Carla Rovira a Màtria, rossega unes crostes que la seva família potser no vol aixecar. Ella, en el procès prefereix refugiar-se a redòs de l'àvia. És la solució més intel·ligent per a sortir-ne vital, lliure. Tots tenim ganes de veure com balla en Pau, guarnit amb sotanes imprevistes, intuïtivament, a l'escenari. El seu desig de reconèixer-se i mostrar-ho, sense vergonya, coincideix amb les ganes de teatre en viu, amb el frec a frec dels braços amb els desconeguts. De moment, l'oint tanca els ulls i imagina l'escena que podria il·lustra el pare de l'actor... tot és íntim i fràgil i honest.