Vist el divendres, 29 d’octubre de 2021, al Teatre de Lloret de Mar

Com diu la sinopsi l’espectacle, en Pau, en primera persona, en explica la seva curta vida, començant per l’actualitat d’un noi de poble que s’instal·la definitivament a Ciutat Vella de Barcelona amb la seva companya. Però a partir d’aquí, coneixem la seva petita-gran història, tant personal com familiar. El poble on va néixer i créixer, i sobretot el seu paisatge humà: veïns, família i molt especialment el seu avi, ja finat, a qui ell anomenava de petit (i se li ha quedat) senzillament amb En Pi.

El relat del que ens explica és molt substanciós, molt ben estructurat des d’un punt de vista literari, i convertit en un monòleg amb el qual (potser no tot, però segur que en parts) ens podem sentir identificats tots els que formem part del públic. Conviure amb els fantasmes familiars de vegades no és fàcil. I menys si aquells dels quals descendim són a les antípodes del que som i del que volem ser com a persones. Ens hem de sentir culpables perquè la nostra família, i per tant nosaltres, sigui relativament benestant perquè un avantpassat va aprofitar la conjuntura política del franquisme (però podrien ser moltes altres coses!) per a prosperar?

El text és d’una gran potència, i evoluciona per a emocionar-nos, però sobretot per a qüestionar-nos i crear-nos dilemes. La família, especialment pares, mares, avis i germans, són el cercle més íntim, i no és fàcil (i possiblement no volem) desfer-nos-hi. Sobretot si han estat bons amb nosaltres i ens han ajudat a créixer com a persones i han tingut tota la cura del món amb nosaltres. Però ens corca saber certes coses…

Més enllà del text, sobre la dramatúrgia i especialment tota la posta en escena, només dir que hi ha coses molt encertades en els canvis i sobtades caracteritzacions, cançons amb micròfon de mà (de nens i de grans, de vegades tenen fantasies sobre ser estrelles de l’espectacle), i no vull deixar de referir-me a dos que em van agradar, una ja durant l’espectacle, i és la caracterització (senzilla però efectiva) de la seva pròpia mare, amb una bata de feines de casa. I l’altra, que comporta una reflexió posterior, la de Spiderman, que comporta entendre que les disfresses, especialment aquelles que ens tapen la cara, poden ser un mecanisme inconscient d’autoprotecció.

Ara bé, moltes altres les trobo que desvien l’atenció sobre la potència que en sí té el mateix text, i un apunt tècnic: de vegades, i molt especialment a les cançons quan es canten amb micròfon, no s’entenia el que deia prou bé. I això amb un text tan sucós, és una enorme llàstima.