La gent d’apunta teatre té el canell molt fi per trobar el to per a una producció d’estiu. Són de les companyies que sempre estan disposades a l’agost, normalment a la sala Versus Gaudí. Proposen un to còmic i irreverent amb alguna dosi d’humanitat. La sorpresa és senzilla però eficaç.

Ja van encertar els de Titzina Teatro el profund humor negre que es pot respirar en una sala de vetlles a Éxitus (2009). Pere Anglas situa tres germans, que s’han avingut molt poc en la vida adulta, que comencen a acordar el repartiment del patrimoni matern. Però la clau està en l’excèntric assistent sanitari. Estudiant de la cultura nipona, company per força i per voluntat de la difunta, coneix millor el passat dels tres fills que ells mateixos. El seu patetisme fa bona la dita de riure’s del mort i de qui el vetlla.

Óscar Molina, que també dirigeix aquests dies Tancats al Gaudí, en què també hi ha el paper d’una mare, aparentment torejable, insisteix a incorporar la música original de Malacara Blues Band, com ja ha fet en altres obres estiuenques del Gaudí o del Versus (ara Sala Versus Glòries). El text s’atreveix a anar incorporant històries surrealistes, apostant per la comicitat. Però sempre és el personatge forà de la família el que acaba dominant l’escena. Té un magnetisme i una mirada de seguretat que pot dominar tot un empresari (arruïnat), un artista plàstic (que fa el que pot per anar sobrevivint) i un jove incapaç d’afrontar la relació trencada amb la seva ex (i que prova amb els pastis naturals per superar-ho).

Com tota comèdia, amaga instants de confessió, en què els personatges se sinceren i es reconcilien entre ells i, sobretot, té uns girs que atrapen l’atenció del públic. De cada gir, abans es deixen brins de pistes per poder jugar a intuir-los. I sí, al final es veurà que tots són antiherois, incapaços de sentir-se satisfets de la seva vida. Però aquesta poca traça psicològica els dona una tendresa que, si no te’ls enduries a casa, sí que hi faries una conversa amical i desenfadada al bar.