No confonguem les coses: la Monroe aquí no hi pinta res, encara que el seu icònic rostre de mite inconfusible aparegui a la imatge gràfica de l’espectacle i s’escoli també al dossier de premsa d’aquesta comèdia funerària signada per Pere Anglas. De la mateixa manera que la Marilyn de Hollywood es deia en realitat Norma Jean, la Mary-Lin que jeu al taüt convertit pràcticament en únic element escenogràfic del muntatge dirigit per Óscar Molina , tampoc no es deia en realitat Mary-Lin. De fet , els seus tres afligits ( o potser no tant?) fills, ni sabien fins arribar al tanatori que ara la seva mare es feia dir així , per obra i gràcia d’un cuidador que compartia amb ella passions nipones ( tot i que juraria que el “Lin” que tant remarca el cuidador per explicar les raons del pseudònim, sona més a xino mandarí que a japonès) . Bé; tant se val. Més enllà de la lingüística oriental, el que importa aquí és que el canvi de nom els hi està enviant als fills un missatge inequívoc : la vostra mare, era una persona molt diferent a la que vosaltres creieu conèixer. Com a mínim ho era allà, a la residència on residia. I  en companyia d’aquest cuidador que no es limitava a cuidar-la, i es passava al seu costat les hores i hores i que els fills no tenien cap intenció de passar-se. D’altra banda: no és quelcom més habitual del que sembla, que les persones que tenim o hem tingut més a prop siguin en realitat grans desconegudes? No passa sovint, que mentre un desconegut o una desconeguda que es mogui fora del nostra cercle  desperta tota la nostra curiositat, més aviat intentem fugir d’aquelles altres persones a les quals creiem conèixer massa i tot , perquè més d’una vegada ens ha semblat que ens estava fent la punyeta amb la seva proximitat?

Però no ens posem transcendents. Si dic això, és només perquè els creadors de l’obra es pregunten en el text de presentació del muntatge si realment coneixem als nostres pares, fills o germans , tal i com són de debò. I es pregunten també si la imatge que donem quan som en família respon al que som, i si els altres membres de la família ens veuen com som ara mateix, o bé la seva percepció del nostre present està del tot o massa determinada pel bagatge feixuc que ha deixat a la memòria la imatge de com érem en el passat. Però insisteixo: tot això sona massa excessivament seriós. Per contra, diria que cal no donar-li massa importància al punt de reflexió que semblen voler introduir els creadors de l’espectacle amb aquestes paraules, si no volem quedar un xic defraudats. En realitat, el que pretenen és oferir-nos un divertiment lleuger al voltant de quatre quasi  germans ( qui li pot negar al cuidador que s’ha guanyat el dret a ser considerat una mica com de la família?) i un funeral. Un divertiment en el qual no hi  falten tampoc ( gairebé no hi falten mai, quan hi ha un mort de per mig) els conflictes relacionats amb els drets d’herència. I que perseguint rialles i/o somriures, se n’oblida potser  massa de construir personatges una mica sòlids . Els de l’obra es presenten mancats de” xixa”  i sobrats d’estereotips . Quelcom que deriva ens unes interpretacions agraïdes de cara al públic, però també una mica mancades de densitat i sobrades d’excés histriònic. El text de Pere Anglas no està exempt dels seus moments efectius, però tira massa sovint per la via fàcil de la sortida efectista i de la broma no especialment polida , amb resolucions argumentals també fàcilment previsibles . Tot i que  tampoc no cal donar-li masses voltes: es tractava de presentar una diversió estiuenca sense ganes de complicar-se la vida. I en aquest sentit, el funeral compleix moderadament les expectatives.