Què és el que fa que
un grup d’espectadors estigui disposat a seguir un actor-creador, a peu (de vegades, corrents)
pels carrers de la ciutat i aturar-se als punts que ell indica, indiferent a
les reaccions dels vianants? Resposta: la inquietud, el desig de viure una experiència teatral diferent, nova, que els
interpel·la d’una manera subtil, a través d’un joc del qual ningú no coneix les
regles. I, d’immediat, només començar el recorregut, ja sorgeixen les primeres preguntes: què estem fent/veient? Una performance? Un acte de protesta? Una broma?

Aquestes són, de fet,
les grans qüestions que planen sobre El disparador, més enllà de les que
Ernesto Collado, el guia d’aquest itinerari teatral en què el carrer és
l’escenari i el públic, part de l’espectacle, ens llança a través d’uns cartells que conviden a pensar. Perquè, acceptant participar del
joc sense demanar cap explicació, o sense saber com acabarà, l’espectador s’integra
de ple en el muntatge i es converteix en un actor (o en un personatge) més,
preparat, com Collado, per satisfer la curiositat de les persones que es creuen
en el seu camí o per sumar-se al xou, per exemple, cridant consignes
(ESTAMOS!) a la manera d’una manifestació.

Això és el que ha de
fer l’art autèntic, directe, i això és el que aconsegueix El disparador,
apel·lar al públic en un espai viu, el carrer, fora dels límits del teatre, i
remoure’l, fer-lo partícip de l’acte creatiu. Bravo.