Vistos els resultats, només resta formular una petició amb el seu punt d’exigència: volem que quan abans millor, Lucia Del Greco recuperi al complert el díptic al qual Caryl Churchill li va posar el títol de “Blue Hearth”,i que quan es va estrenar l’any 1997, va ser aclamat com un dels cims de l’enlluernadora trajectòria de la seva autora! Una autora essencial, a la qual a casa nostra encara no coneixem com es mereix. I que no sempre ha tingut sort, pel que fa als muntatges amb els quals ens han arribat les seves obres.

Però aquest cop, sí; aquest cop s’ha trobat amb una directora que malgrat estar encara com qui diu donant les seves primeres passes en això de la direcció escènica, i malgrat la dificultat afegida que suposa enfrontar-se al text d’un monstre sagrat del teatre contemporani que mai s’atén a les convencions narratives més evidents, ha sabut explorar les múltiples variacions al voltant d’una única trobada familiar que ofereix la primera de les obres del díptic, la titulada “Heart’s Desire”. I és per això mateix, pel que urgeix que es posi quant abans millor a explorar alhora les múltiples possibilitats que ofereix la segona peça del díptic, “Blue Kettle”. Una obra totalment independent de la primera , des del punt de vista argumental. Però alhora, totalment vinculada a ella ,des del punt de vista de l’abordatge que en fa de les relacions familiars , i de les seves toxicitats. A “Blue Kettle”, un home d’uns quaranta anys té quatre trobades amb quatre dones grans, per comunicar-li a cadascuna d’elles que ell és aquell fill del quan no han tingut noticia des de que el van donar a les institucions pertinents per tal que fos adoptat. I com assenyalava la revista “Variety” arrel d’una reposició del díptic de la Churchill, no deixa de ser una irònica paradoxa que tot just començar el text, un personatge deixi anar la frase “No puc parlar”: parlar i atorgar-li constantment noves significacions a la paraula, és justament el que fan tota l’estona els personatges d’aquestes  dues obres .Tot i que en el cas d’aquest “desig del cor” que ara batega al T antarantana, el llenguatge verbal vingui acompanyat sempre d’un llenguatge físic que de vegades complementa, però sovint contradiu o com a mínim qüestiona allò que diuen les paraules.

Parlem doncs del que ara ens ha arribat; d’aquesta peça en la qual uns pares , una tieta, i un germà que fa esporàdiques aparicions no sempre massa ben rebudes, esperen amb ànsia l’arribada d’Austràlia de la nena de la casa. La noia es deu sentir tan a gust entre els cangurs, que fa temps que no es deixa caure per la llar familiar. I, com diu el pare cada cop que l’autora prem el botó que porta a reiniciar una escena que, en qualsevol cas, mai serà ja la mateixa, sembla ser que la noia s’està prenent també ara el seu temps, malgrat que el seu avió deu haver aterrat fa ja una bona estona. Prou temps per a que, al llarg de poc més de seixanta minuts controlats amb mil·limètrica precisió tant per la directora, com per un quintet interpretatiu poderosament dominat per Vanessa Segura i Albert Pérez ( tot i que també la tieta Alícia Puertas sàpiga com convertir-se quan cal en epifèric centre neuràlgic del grup familiar), s’obri davant nostre un inesgotable ventall de possibilitats interpretatives. I tant se val,  si aquestes son producte de la realitat, de la fantasia, del desig, o del més temut malson: totes elles obren escletxes – sovint grotesques-  a través de les quals podem entreveure les pors, els retrets, els odis, els latents o patents petits o grans abusos de ves a saber tu quina mena, que han anat formant la sedimentació damunt la qual es sustenta tan fràgil estructura familiar.  Com diu la directora –responsable també de l’acurada dramatúrgia del seu espectacle- aquesta proposta neix amb la voluntat de “qüestionar el paper de la família en la nostra societat i reflexionar sobre la seva inestabilitat estructural…i sobre el llenguatge que es crea dins d’aquesta estructura… i sobre els mecanismes que s’activen quan viure en la imaginació i la mentida semblen les alternatives més atractives i sòlides, les úniques que poden crear una fictícia sensació d’estabilitat”. I certament, el magnífic text de Churchill, i el demolidor  i esfereïdor sentit de l’humor tocat d’absurd que el recorre , i darrera del qual s’hi pot reconèixer una gens absurda necessitat de protegir-se davant l’horror quotidià, ofereix tot això. I Lucia Del Greco, ha trobat sens dubte la forma de saber visualitzar aquest petit horror domèstic construït de repetició en repetició.