Que un octogenari
i una octogenària  que s’han conegut a un
centre social d’aquests en els quals es reuneix sovint la gent de la seva edat
fugint dels mals records plens d’absències i de la solitud, s’hagin enamorat un
de l’altra gairebé com si fossin dos adolescents, és una gran sort, o és una
gran dissort? Segons com t’ho miris – i aquest acostuma a ser el criteri
majoritari- , aquests dos es poden considerar ben afortunats: quan ja no tenien
esperances d’introduir res especialment engrescador a la seva existència, han
experimentat de quina forma aquesta és de nou sacseja per les turbulències de
l’amor. Però segons com es miri la 
revifada sentimental pot semblar també una pèssima jugada del destí: ara
que el final s’acosta  la vida et posa de
nou la mel als llavis probablement  sense
donar-te temps per  a que la puguis
assaborir, i et fa actuar com si no tinguessis consciència de quin és el teu
més pròxim destí? Vist així, aquest dos enamorats fins i tot poden semblar
patètics i donar una mica de pena! I si resulta que a més a més semblen anar
amb les hormones fora de lloc i es donen petons amb llengua moguda d’aquells
que només es pot permetre el jovent, fins i tot poden fer una mica de fàstic!

D’això va,
precisament, la primera conversa que mantenen les dues amigues camí d’una
vellesa ja no massa llunyana que protagonitzen “El declive”, mentre els seus
respectius marits ( tan amics de tota la vida com elles mateixes) romanen encara
fora d’escena , tot i que els crits de l’amfitrió d’aquesta trobada entre dues
parelles maduretes  siguin ja sonorament
presents a l’escenari. I la història d’amor entre octogenaris que li explica la
amfitriona a la seva amiga  i que és la
historia que està vivint el seu propi germà, ve a ser una mica la clau de la
desoladora tragicomèdia domèstica  que
ens presenta Nestor Valente, movent-se per un territori no massa llunyà ni pel
que fa a les intencions ni pel que es refereix als magnífics resultats d’aquell
que ja explorava a l’aclamada “El loco y la camisa”. Ha canviat l’edat dels
personatges. Les seves circumstàncies personals, els seus secrets, els seus més
o menys discrets drames i frustracions personals capaços de provocar-nos sovint
un somriure o fins i tot una rialla, i de deixar-nos tot seguit la rialla
congelada al rostre amb l’amargor que es desprèn de tot plegat, són també
diferents. Però – i en la línia d’aquest teatre argentí fill del “corralito” que
va saber fer de la carència  virtut, i va
convertir el sofà familiar en epicentre de tot un univers- som ficats al mateix
espai emocional en el qual només cal rascar una mica la superfície per a que
les frustracions quedin ben a la vista. Unes frustracions que – això sí- aquest
cop venen marcades per la urgència imposada pel pas del temps. Quin és el
moment, si és que aquest moment existeix, a partir del qual ja no cal somiar
amb cap mena d’esperança de canvi vital? Quin és el ressort que pot fer saltar
l’alarma, i fer-te de cop plenament conscient de la forma com has malbaratat la
vida , i l’has viscuda seguint una inèrcia que anava arraconant cada cop més
els teus desitjos reals ? : una inèrcia que t’ha portat a  creure que la vida que se t’ha anat imposant era
la vida que havies triat,  i que els
amics amb els quals comparteixes des de temps immemorials els teus dies de festa
eren els amics que realment haguessis volgut triar. I arribat a aquest punt té
sentit fer un gir inesperat i canviar radicalment el teu full de ruta vital, o
per contra resulta més aviat patètic plantejar-te segons quines coses a
aquestes altures del partit?. Ho deixem tot en aquell moment de catarsi
histriònica que precedeix al retorn a la rutina, o fem una actuació en tota
regla?

Doncs totes
aquestes qüestions seran qüestionades, al llarg de l’excel·lent espectacle de
Valente. Recolzat en el seu notable quartet d’intèrprets, el creador en té prou
amb una hora de representació per a resumir el desencís acumulat de quatre
existències . I sí: també aquest cop demostra la seva capacitat per fer-nos
riure , mentre l’ombra de la desesperació vital ensenya el nas , potser per
tornar després a quedar en un discret segon pla quan la força dels hàbits
encobridors torni a imposar-se.