Punyent i trasbalsador muntatge d’una obra dura i difícil d’aquest dramaturg suec que fa emergir el bo i pitjor dels seus personatges. Proposta valenta i compromesa que destil·la l’àcida tensió paternofilial amb expressives picades d’ullet al nostre present. Perquè El coratge de matar (1978) avui pot funcionar com a metonímia del decidit empoderament de la societat front el paternalisme d’estat (particularment d’aquells estats amb poderosos tics autoritaris): s’ha pres consciència que cal remodelar el futur per tal d’assolir una societat més humana i equitativa. La tríada d’intèrprets boqueja en l’ambient asfixiant del pis/taller del fill artista, un Nao Albet que expressa el seu ser esquizoide amb un treball sec i desmanyotat, acarat, en la seva feblesa existencial, a l’aparent debilitat del pare, un Manel Barceló de gran vigor interpretatiu que incita i encoratja el parricidi. Maria Rodríguez incorpora la poma de la discòrdia, amb naturalitat i frescor, sense escrúpols per transitar d’una riba a l’altra del front obert. En l’engabiat enxovament de l’estança recarregada amb horrífics models en guix d’artista, un quadre/finestra projecta la mirada de Júlia Simó sobre l’activitat paralitzant dels coloms, sinècdoque de l’encallament que assetja el país.