Diu Lars Norén que a
ell li agrada dibuixar els seus personatges com si fossin
escultures de Gacometti. Les allargades figures del gran escultor suïs no
presenten trets definitoris, no tenen rostre, no admeten que els atorguem uns
trets psicològics que mai no  es poden
endevinar en la seva forma ;  només el
seu estatisme o la seva mobilitat ( que potser venen a ser part de la mateixa
cosa) ens diuen alguna cosa indefinida sobre elles. I així és també com a Norén
( l’autor d’aquells “Dimonis” íntims  que
es van passejar per la Sala Beckett, o d’aquell esgarrifós “20 de novembre” amb
amenaça de matança a un institut  que va
passar per la  Sala Atrium) li agrada que
veiem aquests personatges seus que, a diferencia de les escultures, parlen tota
l’estona. Però que sovint no diuen res. O per ser més exactes:  que sovint no es diuen res entre ells, encara
que de la seva boca no deixin de sortir paraules farcides de retret i rancor.
Paraules d’altra banda encadenades en un bucle de repeticions, perquè es ben
sabut que quan l’ànima en va plena de retret i de rancor, acostuma a voler
fer-ho palès un i altre cop . Especialment, davant d’aquelles altres persones a
les quals considera com a responsables del seu malestar . De vegades pot
semblar que aquests personatges  emeten
un S.O.S. i semblen demanar socors : aquest és per exemple el cas del pare de
l’obra de Noren que ara es presenta al TNC. Però només cal escoltar atentament
tant el que diu com el to amb què ho diu, per adonar-te’n que en realitat no
està fent altra cosa que emetre una queixa que és de nou un retret : no està
pas esperant un canvi real , una promesa d’ajut o una confirmació d’afecte/
amor. Només està aprofitant l’evidència per insistir en el malestar , i per intentar
carregar si es possible amb una mica de culpabilitat a qui l’escolta sense
voler escoltar-lo. Va ser Lacan , qui va afirmar al seu moment i entre no poca
polèmica que la comunicació, no existeix. I els personatges de Norén , semblen
donar-li del tot la raó.

De Norén s’ha dit sempre que és un hereu
d’aquells grans  i sovint  turmentats grans mestres del teatre nòrdic (
Ibsen i Strindberg, principalment )  a
cavall entre les acaballes del segle XIX i els inicis del segle XX que tant  van contribuir a marcar els trets definitoris
de bona part del teatre modern. Però evidentment, Norén –com al seu moment va
fer Bergman, un altre gran mestre hereu alhora d’aquells altres grans mestres-
porta l’herència d’aquell teatre a un terreny molt  personal . Un terreny que en el seu cas
resulta també ser ben extrem, ben àrid, ben aliè a les concessions.

En gran mesura, podríem dir que quan acaba la
representació d’ “El coratge de matar”, sabem tant o tant poc dels seus tres
personatges com quan aquests comencen a parlar. Les informacions que rebem
d’ells, resulten sempre incompletes , esbiaixades . I les seves accions, poden
resultar enervants, absurdament molestes , incomprensiblement
(auto)destructives si ens volem resguardar mirant-ho tot des de la banda de la
lògica .

Potser per això mateix, el text original de
l’obra dirigida ara per Magda Puyo prescindeix gairebé per complert
d’acotacions , de senyalitzacions indicatives d’aquelles que permeten extraure
conclusions més o menys precises  sobre
el caràcter dels personatges, o sobre l’àmbit i l’espai  en el qual es mouen. I potser per això mateix,
crec que el muntatge de Puyo es mou sovint en una direcció equivocada, que
tendeix a subratllar massa, a sobrecarregar l’escenari – tant amb objectes, com
amb unes projeccions que semblen moure’s contra el mateix text- , a
sobrecarregar l’acció ( penso per exemple en  el vòmit amb el qual la directora guarneix una
escena de sopar prou demolidora com per a necessitar cap mena de guarniment) o
fins i tot per moments la mateixa gestualitat dels actors: parlo en concret  d’un Nao Albet obligat a fer us d’una gamma de
ganyotes tirant a expressionistes que volen visualitzar un turment interior ja
prou evident. I això acaba desvirtuant una mica el –d’altra banda- bon treball
interpretatiu de Nao; tan bo com el que ofereix Maria Rodríguez assumint un
paper ben ple també d’ambigües complexitats. Tots dos, compartint aquesta
punyent vetllada amb un Manel Barceló sensacional; la seva interpretació
resulta decisiva a l’hora de fer arribar a l’espectador la feréstega intensitat
d’una obra a la qual aquest muntatge no li acaba de fer justícia.