Com en som de desagraïdes les persones, envers aquelles testes coronades ( testes emèrites incloses) que vetllen dia i nit per nosaltres, sovint ( així ho marca el caràcter hereditari ) des del mateix bressol!. Quan es tracta de posar-li pals  a la roda monàrquica, ens prenem el més mínim rumor com a una veritat absoluta. I no ho dic només pensant en el present: la cosa ve de lluny. L’exemple més aclaparador el podem trobar en el famós escàndol al qual va donar origen un collar que, inicialment, estava previst que pengés del coll ( i déu ni do com devia pesar la voluminosa joia, si ens remetem a la seva imatge reconstruïda)  de la du Barry, la cèlebre favorita del rei Luis XV a la qual, fa ben poc, l’actriu i directora Maiwenn va dedicar una pel·lícula, coprotagonitzada per Johnny Depp, i  tan sumptuosa com poc substanciosa. Per cert: tot i que l’eficaç i senzilla escenografia dissenyada per Enric Romaní per aquest muntatge estigui mancada de luxes, el famós i perillós collaret sí hi fa en ella una luxosa aparició.  

El cas és que,  finalment, aquell collar no va arribar mai a ser lluït per la seva inicial destinatària prevista. I que , per raons que no us explicaré perquè ja les anireu descobrint si aneu a veure  l’espectacle, va acabar donant origen a un embolic en el qual, joiers a banda (quan t’has gastat una fortuna per tal de fer contenta la favorita del teu rei i ara et trobes sense comprador, pots acabar atacat dels nervis)  hi van estar també implicats  una reina amb fama de malbaratadora (la mateixa Maria Antonieta que va acabar amb un coll guillotinat incapaç de portar amb gràcia ni el més petit collaret)  que malgrat tot no volia comprar l’espectacular penjoi, una comtessa amb ganes d’embolicar la troca i treure’n benefici i un cardenal que desitjava d’allò més caure-li en gràcia a la seva reina. El cas és que aquell cas  va arribar a convertir-se en un motiu més per desitjar la caiguda de la monarquia, encara que la reina favorita de Sofia Coppola, no hagués jugat en ell el paper infame que se li va atribuir. Molts anys més tard, el mateix Alexandre Dumas que havia relatat les aventures d’ “Els tres mosqueters” va novel·litzar els fets en un llibre que el 2001 va ser portat al cinema amb el títol d’ “El misterio del collar” . Però mentre aquella oblidable pel·lícula protagonitzada per Hillary Swank es prenia el tema molt seriosament, Ricard Farré i Arnau Puig prefereixen prendre’s les coses amb el mateix sentit de l’humor i el mateix fregolisme del qual ja se’n servien a la molt divertida i molt reeixida “El bon policia”. Amb la diferència que llavors tots dos compartien també escenari, i ara la T de Teatre Marta Pérez li ha pres el lloc interpretatiu al Ricard. I amb la diferència també que , mentre a l’espectacle anterior se’n podien servir a gust de l’arquitectura humorística aportada pel text original de Santiago Rusiñol, ara es presenten mancats d’un suport dramatúrgic tan sòlid com aquell. I això, es nota.

El cas és que , malgrat que la direcció d’Adrià Aubert Blanch i Carla Coll intenti mantenir el ritme, i Marta Pérez i Arnau Puig donin mostres de la seva sobradament demostrada habilitat interpretativa, les anades i vingudes d’aquest collar es fan sovint una mica  feixugues , i la mecànica de la proposta resulta també un xic reiterativa i mancada de lleugeresa narrativa i d’humor engrescador. Potser recordant els bons resultats d’aquella “Nit de reis” que Aubert va dirigir al Maldà fa una dècada, l’espectacle recicla les mitges grogues shakesperianes d’aquella comèdia  i se’n serveix una mica també d’elements de la trama que les acompanyava , per tal d’extreure-li tota la comicitat al personatge del cardenal babau que acaba jugant un paper decisiu en el desgavell enjoiat. Però ni tirant mà d’aquest reciclatge, aconsegueix que el muntatge acabi d’alçar el vol . Cal, per suposat, alegrar-se de la bona acollida que aquesta intriga monàrquica que va acabar tenint repercussions republicanes prerevolucionaries  està rebent entre el públic. Però cal també demanar-li al tàndem format per Farré i Puig que el proper divertiment, el fabriquin sense mimetisme, però intentant capturar una mica més la fresca lleugeresa que transmetien anteriors aventures  escèniques.