De vegades, només
algunes, hom surt del teatre amb ganes de tornar a entrar a la mateixa sala, a
la mateixa funció. Passa quan tot allò que s’ha vist i sentit durant la
representació és tan gran que sembla escapar-se al nostre enteniment. Passa a El
cartógrafo com passa amb la major part de les obres de Juan Mayorga. Sort
que hi ha un text al que recórrer per llegir tants cops com ens calgui allò
que, a escena, se’ns pot escapar. Mayorga és un gran constructor d’històries, en
allò que explica hi ha sempre una important càrrega de profunditat que sacseja
la nostra condició humana; les seves són històries que sovint parlen dels
oblidats de la Història, són veus febles -o volgudament afeblides- per a les
que Mayorga construeix una ficció on, amplificades, esdevenen alhora protagonistes
i testimonis privilegiats. Aquestes veus, procedents d’un passat més o menys
recent, ens interpel·len de forma clara i directa: teatre contra l’oblit. El
cartógrafo n’és un exemple sublim. Podem dir que allò que explica l’obra
passa a la Varsòvia actual o al Gueto de la capital polonesa durant l’ocupació
nazi o que s’alternen les dues localitzacions; però no ho diríem tot sobre
l’espai i el temps de la representació. Les dues categories teatrals passen
també per la ment dels personatges de l’obra, sobretot per la del personatge de
Blanca, protagonista i alhora desencadenant de l’acció dramàtica. Blanca
passeja -en el sentit de deambular- per Varsòvia, on viu actualment des de fa
un temps indeterminat. Topa amb una antiga sinagoga on hi ha una exposició de
fotografies dels habitants del Gueto; no són retrats pròpiament dits ja que els
protagonistes d’aquestes no estan posant, les fotos s’organitzen per les
localitzacions exteriors. Sobre la Varsòvia actual, Blanca prova de trobar els
vestigis del Gueto, els seus passos traçaran un mapa… Torna a la sinagoga i
coneix la llegenda d’un vell cartògraf i la seva neta… Sense adonar-nos ens
trobem dins l’habitatge/refugi del vell preguntant-nos si els mapes
reflecteixen la realitat i quina realitat reflecteixen o si són construccions
en essència ideològiques. L’ancià cartògraf afirma: El mapa hace
visibles unas cosas y oculta otras. Los mapas cubren y descubren, dan forma y
deforman. Si un cartógrafo te dice que es neutral, desconfía de él. Si te dice
que es neutral, ya sabes de qué lado está. Un mapa siempre toma partido. El seu darrer objectiu serà cartografiar
el Gueto abans de l’aniquilació imminent d’aquest. L’obra es subtitula
Varsovia, 1:400.000, l’escala pròpia dels espais petits, l’escala
topogràfica capaç de reflectir tots i cada un dels detalls, però també el
nombre de massacrats al Gueto. Ell no es pot valdre, per això encarrega a la
seva neta que sigui ella qui dibuixi el seu darrer mapa. Blanca coneixerà
aquesta història i voldrà, d’alguna manera, trobar i restaurar el llegendari
mapa. Ha vist les fotos i, amb l’ajuda d’un mapa actual, s’entestarà a
cartografiar allò que ja no hi és per a que no desaparegui per sempre, aquest
viatge cap al fons d’un no-res la portarà cap a una introspecció que qui sap
si, de fet, no l’està salvant de la pròpia autodestrucció. No és qüestió ara de
desvetllar tots els referents d’una obra densa que, tanmateix, passa com un sospir
profund de dolor intens.

La peça sembla escrita
per ser interpretada per l’actriu Blanca Portillo que es desdobla essencialment
en la dona que indaga sobre el passat i la neta del cartògraf. Portillo es
troba en una maduresa interpretativa molt fecunda, entoma els seus personatges
amb senzillesa i humilitat, com si xuclés l’esperit dels dos personatges
essencials. José Luis García-Pérez és l’acompanyant perfecte per aquest viatge:
com a marit preocupat per Blanca i com l’ancià cartògraf que guia la seva neta,
no sabem si cap a la seva condemna o vers la seva salvació. Interpreta també
els molts personatges amb qui es relacionarà Blanca al llarg de la seva
recerca. Som a l’escena 19, els dos actors han arribat a un acord amb el
director/autor: diran el seu text de la manera més neutra possible, sense
interpretació sense subratllats. Mayorga aixeca el seu text en una posada en
escena sòbria i essencial, sense concessions a l’espectacularitat. Fa que els
actors entrin i surtin dels seus personatges amb tota naturalitat, com ho fan
els infants quan juguen a jo era… i tu… A la caixa negra, els
mateixos actors marcaran un espai de geometria irregular. Una representació
bidimensional de l’espai, un mapa. Allí es mouran amb pocs elements
escenogràfics o d’attrezzo. Alejandro Andújar ha optat pel vermell sobre fons
negre. Aquesta solució ens fa pensar en les fotografies en blanc i negre
cremades, en la sang vessada i en el foc… Una proposta que ens sembla massa
radical, tot i que Andújar, que s’ocupa també del vestuari, escull unes teles de
roig polsós amb una interessant reacció a la llum. Amb l’escenògraf/figurinista,
hi ha també el delicat treball de Juan Gómez-Cornejo com il·luminador/ambientador
d’uns espais imaginaris: espais de la memòria, espais de l’oblit. I el so i
direcció musical de Mariano García per acabar de crear uns ambients de somni o
de malson. Tot plegat fa d’ El cartògrafo un espectacle més necessari del que
hom pot percebre a primer cop d’ull. Potser si fóssim capaços de dibuixar el
mapa del nostre propi passat honestament, podríem encarar el nostre present de
forma més digna… Però això no és més que una de les reflexions a les que
condueix l’espectacle.