Juan Mayorga és un dramaturg que li agrada anar posant capes a les seves trames. La d’El cartógrafo arrenca d’un situació personal (com també succeia en una peça estRenada recentment a la Beckett, El chico de la última fila). Que el convida a fer unes reflexions profundes sobre les diverses cosmovisions que es poden dibuixar amb dos mapes d’una mateixa ciutat. Els mapes, com el teatre (Si supiera cantar, me salvaría, El crítico), juguen a destacar un element i deixar en l’anonimat altres. Dos puntals del teatre de Mayorga són la història i la concepció moral de la humanitat (Himmelweg,  La paz perpetua, La tortuga de Darwin). Aquesta obra hi incideix directament. 

La posada en escena és molt suggerent, construïda des del buit, amb un univers de color vermell terròs que ho esquitxa tot (vestuari, taules, cadires…). La peça parla del gueto de Varsòvia propiciada per la impunitat nazi. Un regust amarg que recorda a La nit d’Helver. I que sap fer un mirall a la memòria històrica espanyola de la Guerra Civil. Els dos intèrprets es desdoblen en una pila de personatges. És un exercici generós però que queda massa fictici. Tota una Blanca Portillo i José Luis García-Pérez són autèntics i atrapen el públic en els cinc minuts abans que preparen l’espai. O, quan diuen que tal escena no se senten en dret de representar-la (i la diuen des de la fredor). Es tracta d’una obra de molt èxit, que té molta  teca que supura, d’escena a escena. Però que, queda masa boirosa. El teatre prefereix el mapa de paper, amb les carreteres ben nítides i no perdre’s en la borratxera de viaranys possibles del GP’s…