La reina de la nit ha tornat. Aviseu a
tots els troneres disbauxats que hi passaran una bona estona. És
cert que Cunillé insisteix amb unes rèpliques que ressonen massa a
titulars de diaris i som una pila que pensem que això cansa i encalla el ritme de l’escena. Potser l’escenari no és el millor lloc per a
fer-ne escarni. És més interessant construir una trama paral·lela,
sense les exigències de la veritat, que reveli a l’espectador totes
les semblances, sense fer-les tant evidents. La millor caricatura és
la que el propi afectat s’hi reconeix i s’hi enorgulleix (el cas
paradigmàtic és el Silvio Berlusconi de La Calòrica a “Editto
Bulgaro”, per exemple). 

Dit això, cal aclarir que és molt refrescant i llisca molt bé el
món d’escarabats, transvestits, classes de piano i bitllets falsos. O
la fantasia que avui tocarà la loteria i que no cal patir pel desnonament propi. És un teatre de l’absurd molt més exagerat i que
persuadeix sense les tibantors dels titulars. Xavier Albertí
vesteix aquest cop de transvestit amant dels cuplets (i avorrida del
vermut de Reus i les olives d’Alcoi), un personatge excèntric que
recorda la Wanda Pitrowska., col·laboradora entusiasta en accions
solidàries al TNC. També brillen la Montse Esteve (tant miltant com solitària), l’Oriol Genís (un divertidíssim caspós governador del banc d’Espanya), Lina Lambert (un flegmàtic personatge carregat de tè i d’un absurd suggerent) i  Xavier Pujolràs (fantasiós conductor de taxi, fidel fill d’una mare protectora i amb un Alzheimer galopant)…