Un clàssic. O… no? En
vers, amb capes i espases i… amb texans. Teatre contemporani. O… no? És igual. Com
si fos una lectura dramatitzada… La versió de El cabellero de Olmedo és pur teatre. Es pot entendre com a la peça
que és de Lope de Vega i es pot entendre com una versió arriscada. En totes
dues maneres, es gaudirà.

El muntatge ho té
tot: música en directe (acompanyament en els moments oportuns, flamenc sentit
des del més jondo, o fins i tot –per
què no?- el tango amb el que ens sorprèn el David Verdaguer); una escenografia
que, en la seva senzillesa, no fa trobar res a faltar; i el que fa que l’obra
sigui una gran representació: les interpretacions. Començant per la Rosa Maria
Sardà, que és com si tingués dos papers, el de Fabia i el de Rosa Maria Sardà,
passant pel Pol López, digne hereu de El Brujo, podríem dir, en el seu paper de
Tello (encara que aquest accent andalús amb aquestes eles tan catalanes ens
desorienta una mica); el cavaller, Doña Inés (gran paper el de Mima Riera) i
Doña Leonor i tots, en resum, fan una fantàstica actuació. És un luxe comptar
amb un llarg i efectiu repartiment de joves actors (La Kompanyia del Lliure i la
Joven Compañía Nacional de Tetro Clásico), encara que molts hagin de
conformar-se amb papres secundaris. Tot i així, els val per demostrar la pròpia
vàlua (Laura Aubert n’és l’exemple més clar).

Tots controlen
perfectament el vers i la dicció per a que l’espectador no es perdi en la
mètrica de Lope i pugui seguir una trama d’amor, de gelosia, d’honor…. Ajuda
el trencament de la quarta paret de tant en tant, no només a mans de la celestina Sardà.