Tothom sap que el pou de coneixement de Xavier Albertí, com a home de teatre, és ingent. Si tria El burlador de Sevilla, de Tirso de Molina, una peça que és com l’embrió del Don Juan Tenorio de’n Zorrilla, serà perquè li ha trobat una clau per actualitzar-lo. Albertí rebutja l’arqueologia per sí mateixa; defensa el patrimoni perquè el confronta (sovint amb encert, alguns cops, sense prou suc per sortir-se’n) amb l’actualitat. David Selvas i Julio Manrique van agermanr-lo en una mena de diable a Don Joan, seguint el text de Molière. Ara, Alberti diu que aquest Don Juan és una mena de terrorista perquè atempta contra les formes establertes de la moral cristiana i l’aristocràcia esclafant virginitats de dones amb enganys (burlant-se’n, com defineix afinadament la Real Academia de la Lengua).

En un moment en què les dones s’empoderen i posen en escac al patriarcat bo era veure com girava la truita. I poder comprovar s hi havia alguna mena de pacte entre el terrorista anitmonàrquic però cristià i les dones que també es volen treure el valor de ser moneda de canvi per construir aliances nobiliaries. Una accepció del diccionari de l’Institut dels Estudis Catalans sobre el mot burlar-se és el d’abusar de l’excessiva confiança, de la credulitat, de la bona fe, d’algú. Aquesta versió ensopida, amb alguna astracanada inconseqüent i una escenografia pretensiosa, ha estat un (involuntari) abús de confiança, lamentablement. Sort que el dia de l’estrena va caure un plugim a l’amfiteatre i això va eixorivir la concurrència.

És cert que el vers dringa sonor i que hi ha interpretacions que donen un cert aire. En aquest sentit, que el rei sigui el cantant líric Toni Comas (habitual amb Albertí i també Carles Santos que ha fet salts al buit com The opera locos) litreu tota la pesantor. Per contra, el Don Juan (aporta res que comenci tot nu?) és pla, no té la brillantor que se li imagina en la seducció (com sí que tenia Cyrano, tot i que era un cavaller enamorat incapa+ de trencar cap flor). Ni les escenes d’espasa (tipus Scaramouche li donen vitalitat). Albertí ha insitit amb la contenció, com en els seus dos darrers treballs: Els homes i els dies i la preciosa de Josep Maria Miró El cos més bonic... L’unic terrorisme dramatúrgic és no voler aprofitar la vivacitat del protagonista per posar un batec (explosiu o antisistema) a aquell món medieval i caduc. Tirso de Molina va rebre advertències eclesiàstiques per aquest text, tot i que condemnar el pecador protagonista a una mort sense confessió. La posada en escena d’Albertí és elegant però ensopidotas i que no es pot extreure ni una raó per la que recuperar aquest clàssic, en aquest convuls segle XXI.