El director Josep Maria Mestres va dirigir fa tres anys una versió d’«El burlador de Sevilla», precisament amb la mateixa Compañía Nacional de Teatro Clásico, quan la dirigia encara Helena Pimenta. Ara, amb la direcció general i artística de Lluís Homar, la companyia hi ha tornat, però sota la batuta escènica de Xavier Albertí i estrenada “mundialment” a l’amfiteatre Grec.

No deixa de sorprendre que en un període tan curt de temps, tres anys, una mateixa companyia pública hagi optat per una mateixa obra. ¿Potser per esmenar o revisar i ampliar la plana de l’anterior? Alguna cosa deu voler dir que siguin dos directors catalans, Josep Maria Mestres i Xavier Albertí, aquells que s’hi han enfrontat més recentment un darrere l’altre.

Potser una de les causes podria ser que Tirso de Molina, a qui se li atribueix l’obra, estrenada el 1630, va fer fugir Don Joan a la ciutat de Tarragona i només per això, ja se li consideren prou mèrits perquè siguin dos directors catalans els que revisin el mite d’un dels personatges més caricaturitzats, adulterats i reinterpretats del teatre clàssic fins a límits tan populars com les múltiples versions casolanes de Tots Sants del «Don Juan Tenorio» de José Zorrilla, que arrenquen dos-cents anys més tard que el dramaturg i també frare mercedari, Tirso de Molina, aixequés amb el seu «burlador» les butllofes dels poders de l’època.

I per a noves mirades, la que hi ha fet, doncs, Xavier Albertí que, en una nit d’estiu —primer a Montjuïc i més tard a Almagro— fa sortir Don Joan en pilotes i no s’oblida que el cantant operístic i multifacètic Antoni Comas reti tribut a Carles Santos amb tocs de trompetí, música de piano i rematades de tecles a cops de pompis.

Són moments fugaços i únics de l’obra per desvetllar un auditori que a l’amfiteatre Grec, almenys, feia l’efecte que el dia de l’estrena pesava figues esperant que Don Joan els desvetllés de la xafogor de Montjuïc, acompanyat d’un intent de plugim que els intèrprets ni tan sols van detectar perquè durant una bona estona actuaven sota un baf d’humitat escenogràfica que deixava l’escenari tot moll.

Don Joan apareix en aquesta versió com un convidat de pedra (com si l’origen de l’obra hi volgués fer presència). I són les dames, les “burladas”, les que acaben fent el seu discurs reivindicatiu en una escena pròpia de concentració de carrer que, si no fos perquè l’ambientació del muntatge tendeix a ser tenebrosa, hauria pogut ser de color lila.

El cas és que cal fer un esforç per veure-hi un Don Joan de perfil malèfic i terrorista, com el defineix Xavier Albertí. Les espases no són precisament considerades terroristes sinó més aviat armes blanques, fins i tot simpàtiques, de la ficció d’aventures. I la trama, engolida pel vers, acaba deixant desemparats cadascun dels personatges a qui no els queda altra opció sinó fer saltimbanquis amb la llarga taula que serveix tant per fer-hi un tec imaginatiu com una rebolcada sisplau per força.

Ja és prou sabut que l’amfiteatre de Montjuïc és traïdor. Que l’encant del mur de pedra juga males passades. Que l’embolcall de la nit d’estiu és una fal·làcia quan comença la funció. Que la il·luminació no sempre pot ser la que permet una sala convencional. Que els intèrprets han de fer mans i mànigues —veus i mànigues, vaja!— perquè als espectadors de la part més alta de la grada no els sembli que assisteixen a un rondineig de vol de gavines… però tot i així, a vegades s’endevina, com és aquest cas, quina ha estat la proposta de la posada en escena: una discreció en l’acció per enaltir la paraula.

Lluís Homar va sortir a l’escenari per dedicar la funció a Peter Brook, el mateix dia que havia saltat la notícia de la mort del director anglès de 97 anys establert a França i estretament vinculat al circuit teatral de Montjuïc on va descobrir les antigues naus del Mercat de les Flors que ell mateix va inaugurar ja oficialment com a teatre el 1985 amb el mític «Mahabharata». Abans, el 1983, Maria Aurèlia Capmany l’havia convidat a buscar un espai perquè hi presentés «Carmen», que el mateix Homar va recordar.

Va ser Peter Brook qui justament ara fa un any, en el Grec 2021, va tancar el seu cicle escènic a Montjuïc, al Teatre Lliure, dient aquella frase de Hamlet testamentària: «Al final, el silenci», que en el cas de l’obra «El burlador de Sevilla», de Xavier Albertí, es podria parafrasejar dient: «Al final, la paraula».

Nou toc de trompetí del rei, nova sessió en pilotes de l’heroi que representa el mal del món en tots els seus vessants i rafegada contemporània d’«Il mondo» —ara sí que s’anima això, potser pensava algú—, per deixar els espectadors amb la mel a la boca de la cançó de Jimmy Fontana i, tot sigui dit, una mica passats pel sedàs del «burlador» amb un inesperat i sobtat fosc que, més que la caiguda de teló imaginari, semblava que fos per mor d’una sobrecàrrega del transformador d’energia d’Endesa. (…)