El bramido de Düsseldorf

Quin cap de setmana que hem passat al Festival Temporada Alta de Girona amb el tema de la mort. Si divendres i dissabte Alain Platel i Fabrizio Cassol ens van deixar el cor desfet amb el mestissatge africà de 'Requiem pour L.', la cirereta del pastís fúnebre la va posar diumenge la nova obra de qui ja és el dramaturg i director de la temporada, el francouruguaià Sergio Blanco, amb tres textos que acaben de passar pel TNC. De nou vam tenir l’ocasió de comprovar per què ho està petant amb obres com 'Tebas' Land o 'La ira de Narciso', vistes en edicions passades del festival. El seu teatre autoreferencial de múltiples capes brilla per la seva gosadia, un desafiament que planteja un pas de rosca a la dicotomia realitat-fantasia. Amb les seves complexes bastides argumentals, Blanco està ajudant a apuntalar les gastades estructures de l’actual dramatúrgia de ficció. 'El bramido de Düsseldorf’ –així es diu la seva nova obra– gira entorn de la mort del pare del dramaturg, un esdeveniment anticipat que en realitat no ha passat. Aquest fet ens dona un indici de com és aquesta autoficció dels seus últims treballs, això que la peça descriu com "el costat fosc de l’autobiografia, un pacte de la mentida". Blanco no s’amaga darrere d’un àlter ego, el seu jo escènic, interpretat per Gustavo Saffores, habita el centre de la trama, una mena de criatura multidimensional que és al seu torn personatge i autor, actua i dicta alhora. Al seu voltant hi orbiten altres creacions, el seu pare i el rabí –tots dos interpretats per Walter Rey–, i la resta, tots femenins –per Soledad Frugone–, éssers que en clau pirandelliana desafien l’omnipotència de l’autor, la seva versió dels fets, com si l’escriptura hagués deixat de ser una realitat monolítica.La pal·lidesa de l’escenografia ens evoca l’habitació de l’hospital on morirà el pare. La presència dels protagonistes a la ciutat alemanya obeeix a tres excuses: la inauguració d’una exposició sobre el famós assassí en sèrie, el Vampir de Düsseldorf, el treball de Blanco per a una productora de cine porno i la conversió del protagonista al judaisme. Al voltant d’aquestes hipotètiques trames se solidifiquen idees secundàries com la violència i els límits de l’art, l’impuls eròtic i la representació de la sexualitat o la recerca de Déu. Alemanya torna a ser un símbol en carn viva del segle XX, una època que va descobrir la mort en sèrie dels camps d’extermini i que ara al XXI deixa pas a l’assassinat massiu del terrorisme global.Entre la vida i la moralInterrupcions, salts temporals, canvis de to i vols poètics; Blanco va construint una torre tan complexa que per moments trontolla, un risc que es conjura amb altes dosis d’ironia cap al propi relat, sarcasme, i fins i tot hi cap un aire pretenciós. Ens costa entendre que res és real excepte tot el que està passant a l’escenari, i llavors l’engany reneix de les seves cendres en forma de ficció despullada, per moments assagística amb les obsessions recurrents de l’autor. "L’art no té moral", una afirmació per respondre a Theodor Adorno: sí, es pot fer poesia després d’Auschwitz, perquè fins i tot en la mort d’un pare es pot trobar un accés a la tendresa. Gran aplaudiment final per al repartiment i el director. Entre el públic hi havia destacats dramaturgs locals, segurament igual de bocabadats que el comú dels espectadors.

(...)Estos cinco bramidos en los que esta dividido el texto vuelve a la idea de matar al padre, una patología más antigua que el mundo pero que no deja de intrigarnos, de preguntarnos constantemente porqué, qué esconde esa figura para tener la fijación con ella. A diferencia de La ira de Narciso, en El Bramido de Düsseldorf la simbología está mucho más presente. Simbología presente a nivel visual con una estética extremadamente fría, intérpretes encerrados en una caja blanca con apenas instrumentos. El lenguaje hiere y los gestos denotan lejanía, falta de afecto. Los personajes se hablan pero más allá de las palabras ni se tocan.La música, tan presente en la obras de Blanco, aquí es una especie de terapia que sana que (des)conecta toda esa frialdad y nos devuelve escenas más amables. Al mismo tiempo que es quizás la parte simbólica que más fuerza da al relato. También ayuda al público a rebajar la tensión, a meterle dentro de la acción en los constantes giros, a pesar de que la dramaturgia ya tiene continuos guiños que le invitan a no apartar la mirada. Esos guiños son protagonizados por momentos cargados de ironía, una descarga irónica que dura más bien poco, en segundos nos vuelve a sumergir en los episodios más macabros de nuestra humanidad.Quizás en grado sea la obra más obscena de las que llevamos vistas de Blanco. El grado de provocación, a veces, se le va de las manos, o quizás yo tenga mitificado a Bambi y la comparación con el régimen nazi me haya parecido una broma de mal gusto, más aún cuando, anteriormente en otra escena, la monstruosidad de la ironía me hubiera provocado arcadas. Dice Blanco que la muerte es más obscena que el sexo, después de cinco obras, ambas dos comparte el mismo grado de obscenidad en sus obras. Descartamos indiferencia.(...)