El bramido de Düsseldorf

El Bramido de Düsseldorf El Canal, 18 de novembre de 2018 El Bramido de Düsseldorf està escrita i dirigida per l'uruguaià i parisenc Sergio Blanco, un dels dramaturgs joves contemporanis més representats arreu del món, immers des de fa temps en el gènere de l'autoficció. Aquest estil proposa un pacte entre l'autor i el públic: l'autor mentirà sobre si mateix amb la màxima versemblança possible. L'obra, estrenada el 2017, la narra el mateix Sergio. Ens planteja un suposat viatge que duu a terme l'autor per tres motius diferents: convertir-se al judaisme, signar un contracte amb una empresa de la indústria pornogràfica i participar en una exposició museística sobre l'assassí Peter Kürten. El seu pare, que l'acompanyarà fins a Düsseldorf, patirà un atac de cor la primera nit. La seva estança es convertirà en l'espera de la mort del seu pare hospitalitzat mentre resol els seus quefers. Una de les reals inspiracions de Sergio Blanco per escriure aquesta obra va ser la mort de Vinko, que es va suïcidar després de veure La Ira de Narciso, una de les seves obres. La mare del jove va anar a veure l'obra amb unes entrades que li havia deixat el seu fill abans de morir i seguidament es va posar en contacte amb Sergio, que es va quedar terriblement tocat per aquest succés. Temps més tard es va posar a escriure El Bramido. L'estructura de l'obra es divideix en una “captatio”, que seria la introducció, 5 bramidos, i una “recapitulatio”, com un resum final. La transició entre aquests fragments de l'obra es duu a terme utilitzant l'espai escènic, que consisteix en una capsa blanca on a les parets es projecten frases, fotografies i vídeos que complementen l'escena, amb el recull just d'objectes per a poder explicar la història. Gustavo Saffores, Walter Rey i Soledad Frugone brillen dalt l'escenari. És rellevant anotar la veritat del personatge del pare, el viatge emocional del personatge de Sergio i la capacitat d'entrar i sortir dels personatges, tan suau i ràpid com una escala cromàtica. En alguns moments, no sempre, els actors fan servir micròfon per parlar entre ells, cosa que no acabo de saber per què. La peça inclou algunes cançons que, o són playback o es canten per sobre de la cançó original. Aquests dos fets i la inclusió d'un baix, el qual l'única utilitat que sembla tenir és un gag còmic, ja que no es fa sonar, són parts del muntatge que no acabo de comprendre. Deixant a part que m'agradi més la música en directe en un espectacle i com de gratuïts em puguin semblar aquests recursos, la inclusió de l'espai escènic amb l'audiovisual és molt bonic i precís. El text és, a parer meu, impecable, encara que està tan ple de diferents idees que en algun moment sentia que se m'escapava informació. Dic impecable sobretot per dos motius: totes les idees estan connectades entre elles, és ric en referents històrics i artístics. La direcció és molt neta, tant per les transicions entre escenes i personatges, com per l'ull pel detall. Aquest cervell i el seu equip aconsegueixen un espectacle que assoleix el seu objectiu, no saber què és veritat i què no, ja que tot sembla versemblant quan no paren de mentir-te. La meva pell de gallina quan va acabar l'espectacle va anotar la imminent catarsis que acabava de patir. Necessitem més espectacles així a Catalunya. Espectacles inspiradors, que ens obrin els ulls al que és l'escena més contemporània. Parlant amb Blanco, el dia abans de veure l'obra durant una entrevista pel blog Performarnos i durant el col·loqui pos-funció, ens va deixar entreveure els diferents temes que volia tractar i la seva manera de treballar. Diu que hi ha dos temes principals que afecten la humanitat: l'amor i la por a la mort. Sergio amb Tebas Land, fa servir el mite d'Edip Rei per plantejar-nos què és la representació i què és un parricidi. El Bramido no crec que parli de l'amor o de la por a la mort, i no sé si es basa en cap mite, però potser sí fa referència a la por a perdre un pare, una mare o un fill. La por a perdre un ésser estimat, el dol. Al contrari de Jan Lauwers, com vaig escriure a l'última crítica, Magnificient's Room, ell no creu que el teatre tingui una funció política, sinó una funció d'entreteniment. Ha de ser un espai on el públic tingui l'oportunitat de creure que dos més dos fan sis. Doncs és cert que hem de tenir les dues opcions per triar, un contingut més implicat políticament i un que ens evadeixi del món que ens arrossega, però ha d'haver-hi sempre una espurna crítica en el cor d'una peça teatral, i aquesta ho té. Sergio es planteja i es qüestiona a si mateix en límits de situacions adverses aconseguint fer-nos pensar i sentir. Escriu pel públic perquè l'estimin i, amb obres com aquesta, segur que aconsegueix el seu objectiu allà on la faci viatjar. Maria Cambil @SraKetchup @maria_ketchup

El bramido de Düsseldorf El canal, 18 de novembre 2018 Una breve y fácil sinopsis de la obra podría ser: Un padre acompaña a regañadientes a su hijo para un proyecto incierto en Dusseldorf, lugar en que hospitalizará y morirá tras los infartos. Sergio  Blanco es un director de origen uruguayo que se maneja muy bien en la temática de la autoficcion, género muy poco utilizado en la dramaturgia. En este caso, muestra esta historia aparentemente sencilla para abordar multiplicidad de temas de fondo como la relación entre padres e hijos, la muerte, la soledad, la religión, el arte, la sexualidad. Todos ellos de una forma tan original y rompedora que provocan que el espectador no tenga ni un segundo de tregua para relajarse. En ella, la verdad y la invención se imbrican y se superponen y, es difícil reconocer cuando los actores son personajes o autores. Prayer in C del dúo francés Lilly Wood and the Prick remezclado nos da la bienvenida. Una captation nos presenta a los tres actores y la trama. Por lo tanto entendemos que el argumento de la historia no se basará en la clásica estructura argumental del inicio, nudo y desenlace, sino que irá más allá. Al principio el padre de Sergio Blanco no está muerto y muere en la obra. En una ciudad de Düsseldorf que se convierte en epicentro de esta autoficción. Ciudad a la que han ido no sabemos si por una entrevista con una productora de cine porno, para colaborar en una exposición sobre el asesino en serie Peter Kurten o para una circuncisión previa a convertirse a judaísmo. El todo y el nada en una hora y cuarenta minutos de función. Tres actores representan estos sueños y realidades que pueden ser verdad, sueño o ficción. Ellos son Gustavo Saffores que representa al director Sergio Blanco, Walter Rey que es el padre y el Rabino y Soledad Frugone con papeles que van des de una clásica madre reclamando la muerte de su hijo a un ejecutiva de la productora de la película porno. Los tres permanecerán en la escena durante toda la obra, lugar que será un elemento más de esta investigación creativa. Pocas piezas de mobiliario y algunos micrófonos de pie los acompañan. Laura Leifert y Sebastian Marrero, los escenógrafos, juegan con tres paneles blancos para que el videoartista Miguel Grompo ilustre los momentos claves de cada bramido como fragmentos de la película de Disney Bambi, o imágenes de los campos de exterminio como analogía a los diferentes traumas de los personajes: la muerte de una madre o los asesinatos en serie. En conclusión, una obra que con pocos elementos nos transmite la idea de collage entre un “yo” real y de medias verdades donde es necesario el uso de la imaginación para que no se convierta en un juego egocéntrico de trileros un tanto insubstancial. Adriana Vázquez @avazquezballo

El bramido de Düsseldorf El Canal, 18 de novembre de 2018 [caption id="attachment_3963" align="aligncenter" width="376"] Fotografia: Nari Aharonian[/caption] De poques obres surto amb unes ganes tant immenses de fer-me amb el guió i llegir-lo amb calma com d’aquest espectacle. I és que et pot agradar més o menys, però de ben segur Sergio Blanco no et deixa indiferent. Veu en off: “lo que te pasa a ti nos pasa a todos”. El problema és, que no sé molt bé què és el que m’ha passat aquestes dos hores que he viscut dins l’autoficció del protagonista, o de l’autor, o de l’espectador... i que d’alguna forma o altra n’he d’escriure una crítica. Veu en off: “ficcionalizandome me voy reinventando, voy reinventando el mundo”. Només n’he sortit amb unes certeses aparents -dic aparents perquè el que més he après d’aquesta obra és que no necessàriament les coses que semblen són -: l'he disfrutada, l’actuació és excepcional i el gènere de l’autoficció em sembla altament interessant per a explorar... Veu en off: alto! explica primer una mica l’obra, aniràs millor si començes per aquí! Doncs en l’obra Sergio Blanco parteix d’una escenificació molt simple, molt freda, de bisturí, que permet projectar-hi els bocins de la seva autoficció que millor li convinguin. La sensació que tens com espectador és d’estar una mica al llimbs, en aquell espai que ho és tot i no és res, entre la vida i la mort, entre la consciència i el subconscient. I aquí en aquesta transició perpètua veiem passar la vida recordada del protagonista i el seu pare. I la paraula recordada és important, perquè de tot el que veiem no sabem què és real, què és ficció, què és realitat transformada pel record i què és una al·legoria per transmetre una idea més profunda (o potser al·legoria és tot). A través d’aquesta caixa blanca doncs, veiem desengranar-se un personatge i sobretot els components immensament complexes d’una relació de pare i fill. D’una relació i de la solitud que tanmateix comporta el no acabar mai d’entendre’ns del tot. Així mateix se’ns ofereixen les eines per preguntar-nos quins han de ser els límits de l’ús de la tragèdia humana en l’art, quins els límits en l’exploració psicològica d’un personatge traumàtic per la història a través de l’art i quin el límit de la seva responsabilitat moral. I és que aquesta caixa blanca, freda, mèdica, aconsegueix de forma excepcional obligar-nos a implicar-nos en l’autoexercici de reflexió de l’autor. Un exercici que se’ns imposa a través de la sequedat mecànica o passional dels personatges secundaris, contrastada en tot moment per la humanitat que traspuen els dos protagonistes masculins –amb els que empatitzem- i que es sobreposa al context en tot moment. Cal destacar l’excepcionalitat de les actuacions, especialment del pare, representat per Walter Rery, sobre el que recau el major pes d’humanització de les escenes i que ho aconsegueix de forma excepcional. Una caixa que curiosament desapareix en l’escena final. [caption id="attachment_3964" align="alignnone" width="300"] Nari Aharonian[/caption] Veu en off: “A mi la gente se me muere, usted de alguna forma los mata”. La mort, present en tot moment agafada de la mà de la vida. L’autoficció que es presenta més acurada i realista que un costumisme exacte. Volgudament realitzada com una tragèdia clàssica en 4 actes, compleix la mateixa funció: a través d’una recerca profunda pròpia ens exorcita una mica a tots dels mateixos fantasmes, ens permet caure amb ell per ressorgir una mica més savis. Un privilegi únic de formar part dels esforços d’un dramaturg d’autocomprensió a través d’una autoficció. Així doncs, tornant a una de les meves certeses aparents en sortir de l’obra: el gènere de l’autoficció em sembla altament interessant per a explorar els intrincolis de la ment i les relacions humanes. Veu en off: “Va! Tu nunca dices la verdad!” Mar Cabarrocas @MarCabarrocas