Potser teníem un xic oblidades les classes de filosofia que vam rebre durant els nostres dies escolars. Però l’any passat, una reeixida obra teatral de Victoria Szpunberg que no para de rebre premis, ens va recordar que una vegada va existir un filòsof anomenat Immanuel Kant, molt interessat  en definir quines són les pautes de la nostra conducta damunt les quals s’ha de recolzar una ètica d’abast universal. I el cas és que tot donant-li voltes al tema , el tal Kant va arribar a la conclusió que hi ha deures que s’han de complir per si mateixos , més enllà del que ens reclami puntualment  la nostra subjectivitat. En front  de l’imperatiu hipotètic que ens anima a actuar de determinada manera per aconseguir un determinat objectiu, existeix l’imperatiu categòric , que ha de funcionar com a llei universal per a qualsevol individu racional, i es situa més enllà dels desitjos personals.

Perdoneu aquesta maldestra introducció filosòfica que de ben segur pot provocar-li vergonya aliena als experts en la matèria. Però és que , ja que l’imperatiu categòric ha triomfat tant a la nostra cartellera teatral, cal dir que també el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann es va acollir a ell, a l’hora de justificar les seves accions al llarg de judici al qual va ser sotmès l’any 1961 a la ciutat de Jerusalem. Cal recordar, com ho fa la mateixa proposta escènica arribada des de Zagreb que acaba de presentar el TNC, que aquell judici  va ser el primer en el qual un molt alt dirigent de l’aparell nazi, va ser jutjat fora d’Alemanya: abans només havien tingut lloc els cèlebres judicis de Nuremberg que s’havien realitzat tot just finalitzada la guerra en aquella ciutat que es trobava llavors en  la zona d’ocupació dels Estats Units.

I cal recordar alhora que el judici a Eichmann va ser seguit en directe per la cèlebre filòsofa i politòloga alemanya , jueva i nord-americana Hanna Arendt . Tot assistint a aquelles sessions, Arendt va anar alhora construint el concepte sobre la banalitat del mal que tanta polèmica va originar quan l’autora va publicar el 1963 el llibre que li dona títol a l’espectacle dirigit per Jernej Lorenci. I que, més de  sis dècades després, ja no pot originar massa polèmica, perquè la realitat d’aquesta  banalització del mal, sembla més vigent que mai .

I en gran mesura, la banalitat del mal té molt a veure amb l’imperatiu categòric, interpretat de la pitjor manera possible, i banalitzat també ell de forma perversa. Eichmann es va referir directament a aquest concepte kantià, a l’hora de justificar les seves accions. I Arendt no dubta en assenyalar de quina forma Eichmann tergiversa Kant, per tal d’eludir en tot moment cap responsabilitat sobre els seus actes: ell no era altra cosa que un soldat que “feia la seva feina” i complia les ordres que rebia. Sense cap sentiment de culpa. També, sense evidenciar  cap sentiment d’odi envers les víctimes. Si aquestes ho eren, era senzillament perquè l’imperatiu categòric al qual ell estava sotmès les havia convertit en tals.

Queda clar ,doncs, que la proposta escènica que ens presenta  la ZKM de Zagreb  en va ben  plena a priori de possibilitats a explorar . Però poc després d’haver-se iniciat la representació, es fa també evident que tant el seu títol com l’autoria que li atribueix a Hannah Arendt, resulten un xic enganyosos , o , com a mínim, es presten a una certa confusió. Tal i com explica el seu director, quan la companyia va començar a treballar aquest muntatge fa ara ja sis anys, el primer que va fer, va ser llegir una sèrie de llibres (“La pell” de Malaparte, per posar un exemple)  i veure una sèrie de pel·lícules (“La llista de Schlinder”, sense anar més lluny)  que ell mateix  havia proposat com a significatius punt de partida.

I entre aquestes recomanacions es trobava el seminal film documental de Claude Lanzmann “Shoah”, que va arribar a les pantalles l’any 1885. Però les imatges del qual acumulaven onze anys d’entrevistes en les quals hi tenen protagonisme absolut les víctimes de l’holocaust, però també prenien de vegades la paraula els seus botxins directes o indirectes. Tot això, sense incloure ni una sola fotografia o imatge filmada d’arxiu. I també, sense introduir cap mena de banda sonora musical destinada a accentuar les emocions: aquestes queden limitades al testimoni oral de les persones que s’han prestat a parlar davant la càmera.

“Shoah”, per si us queda cap dubte, és un film absolutament imprescindible, que no pot deixar de veure cap persona interessada en intentar saber-ne quelcom més sobre el tema de l’holocaust i sobre la facilitat amb la qual l’espècie humana pot arribar a seguir reproduint holocausts a l’escala que sigui, i pot seguir ocultant-se per fer-ho darrera d’imperatius categòrics capaços de tranquil·litzar o adormir del tot la seva consciència. Certament, també a “Shoah” s’hi pot reconèixer aquells testimonis que banalitzen el mal, tot convivint amb aquells altres que han patit en carn viva els efectes de la seva banalització.

Però els cas és que allò que fa aquesta proposta escènica al llarg de la primera meitat de les seves tres hores de durada, es limita pràcticament a reproduir una sèrie d’escenes –entrevistes de la pel·lícula que a la companyia els hi han semblat especialment significatives. Però que ni aporten res a la contundència que transmeten les imatges originals ( més aviat la dilueixen des del mimetisme, en la mesura també que els testimonis reals es transformen en actors ) ni acaben d’encaixar mai en allò que semblava prometre el títol de l’espectacle.

Lorenci opta també ell , tant aquí com a la resta de la proposta, per prescindir d’imatges documentals i altres afegits visuals que ens transportin cap a aquest passat tan dolorosament present. Però allò que a Lanzmann li servia per aconseguir que mitjançant la paraula el present i el passat es fonguessin en una única abominable realitat, al seu espectacle no fa altra cosa que deixar a la vista certa sensació de taller inacabat que, a força d’acumular dades i informacions , pretén alhora arrencar emocions i reflexions, sense acabar mai d’aconseguir-ho. Una sensació que no fa altra cosa que accentuar-se quan , després del descans, i oblidant-se de “Shoah” , la companyia croata es centra en un altra judici molt més local però no menys excepte de barbaritats que aquell altre que va jutjar Eichmann.

I a aquest episodi precedit d’un exercici de teatre físic en què un dels intèrprets posa a prova l’elasticitat de la seva pell per tal de recordar-nos alhora la fragilitat del nostre embolcall corporal, li segueix el fragment final en el qual els membres de la companyia, es busquen a ells mateixos en les fotografies de la seva infància. Evidentment, es tracta de remarcar aquella mena de vincles que es transmeten de generació en generació i  de mostrar-nos de quina forma el present segueix carregant amb l’herència de la banalització, de la mateixa manera que , en el que em sembla el millor fragment de la proposta, la gana que van passar els ancestres , es converteix en una mena d’herència genètica que transmet la por a quedar-se sense res a la nevera fins i tot a qui té ben plena la nevera.

Però tot plegat, en qualsevol cas, acaba transmeten la ja assenyalada sensació d’estar contemplant un taller de teatre un xic mancat d’imaginació escènica I de construcció dramatúrgica ,  que encara no té del tot definida la direcció que vol prendre. I que, mentre s’ho segueix pensant, deixa massa de banda la connexió amb el públic que té davant i sovint el desborda amb un excés de dades marcat  alhora per una mancança d’intensitat emocional . Això, mentre malbarata també un xic les possibilitats que li oferien Eichmann i el seu imperatiu categòric, i Arendt i la seva forma d’assenyalar-nos que el mal, està d’allò més banalitzat.