Començaré per confessar l’inconfessable: no em venia de gust
anar a veure una tragèdia grega. Estem prou fotuts que de vegades no et veus en
cor de patir més. Però els noms de Broggi i Manrique em fan l’efecte d’uns
imans dels que no em puc escapar. I us he de dir que si se us passa pel cap que
no és temps de tragèdies, doncs és quan heu d’anar a veure Èdip. Vaig sortir transformada
després de passar 2 hores (ho sé perquè ho vaig mirar, perquè passen volant!),
hipnotitzada pel text i pel Julio Manrique. No trec valor a la resta de
l’equip, tothom impecable, alguns doblant o triplicant personatges… Però és
evident que el protagonisme de l’Èdip ha de destacar perquè pràcticament no es
mou d’escena. I perquè hi ha moments en què ja no saps si és el Julio o està
posseït per aquest Èdip que descansa als teatres pels segles dels segles. Un
Manrique transmutat en un rei torturat que ha estimat i salvat el seu poble
amb la màxima dignitat i dedicació, i que ha de patir la descoberta més
colpidora sobre qui és en realitat.

La història ja la sabeu. Però entra com un conte i té un
final preciós, poesia pura. Em va fer pensar en aquelles històries que ens
explicaven de petits, que ens eren llunyanes perquè eren de reis, però que ens
emocionaven i ens enganxaven. El que converteix el relat en conte per a adults són els
oracles, la part més misteriosa i esotèrica d’aquests clàssics que subjuguen els
protagonistes a un destí inexorable. Transitant per aquest camí, el rei Èdip, feliç i
amant del seu poble, es veu obligat a buscar la seva identitat i entra a un
infern. L’espectador és convidat 
reflexionar sobre la importància -o no- de saber qui som i, sobretot, a furgar
l’interior profund de l’Èdip per entendre els mosaic de sentiments que desprèn.
I tot explicat en aquell llenguatge tan especial, tan poètic, tan inconfusible
del tàndem Broggi-Manrique, que hem disfrutat abastament a Hamlet, Incendis,
L’orfe del clan dels Zhao i ara a Èdip. Només afegir que és una tragèdia de debò, però netejada i amb un vestuari atemporal, que fa que res no se’ns faci estrany malgrat alguns personatges vesteixin més untats d’antigor que altres. L’escenografia
emula un paisatge rural amb canyes i també un teatre antic amb raó de ser-ho. Però el motiu és molt bonic, millor no explicar-ho.

L’Oriol diu que els seus processos de creació sorgeixen de l’amuntegament
de moltes experiències viscudes al teatre que se li acumulen i l’interpel·len
quan treballa. A Èdip i ha un text de Borges al principi, l’espai escènic és molt
semblant a les parets del Théâtre de les Bouffes du Nord, de Peter Brook, i que
concretament aquest també va emular al Mahabharata (Temporada Alta 2016) afegint-hi canyes… I Mouawad, el crack de la literatura contemporània
a qui Broggi tan admira i considera amic seu. A ell li adjudica la inspiració del
meravellós final. D’acord, va. Però  l’ha construït el Broggi eh!  Porta clarament la seva
signatura!